A l'atenció de: Junta electoral de la zona de ###
Nom i cognoms, amb DNI 00000A, i domicili a efectes de notificació a carrer-porta-pis-cp-poblacio, davant l'organisme que regula la Junta electoral, com millor procedeixi en dret,
EXPOSO:
Que en data d/m/a se m'ha notificat per comparèixer el d/m/a a les 8 del matí com a membre d'una mesa electoral.
Que quan era petita vaig anar a escola, però d'això fa molts anys i jo ara només faig feines manuals i miro la tele. És per això que he perdut l'habilitat de llegir i escriure, i segons tinc entès és necessari saber llegir i escriure per fer això dels vots i els papers.
Que aquest escrit me l'han hagut de mecanografiar i llegir per poder-lo elaborar i presentar.
DEMANO:
Que se m'excusi de formar part de la mesa electoral, i així no fer cap disbarat.
Atentament,
dia del mes del any
15 de nov. 2010
Mètode per no cooperar amb la farsa
Si va quedar una cosa clara a les últimes eleccions, és que no hi ha cap garantia que els vots emesos siguin efectivament comptabilitzats en el partit que toca, o comptabilitzats en absolut. En aquesta ocasió, una persona ha penjat una instància a Indymedia Barcelona, mitjançant la qual podem al·legar analfabetisme per no haver d'anar a fer el panolis en una mesa electoral:
9 de nov. 2010
El problema del papa
El papa de Roma Ratzinger té un problema molt més greu que l'escàndol dels sacerdots abusadors de criatures, o els atacs contra la família tradicional per part de les faccions de l'esquerra, o l'erosió dels valors cristians de la societat occidental, que no són res més que brometes al costat del problema col·lossal que representa la llei literària que estipula que un escriptor mai no pot crear un personatge literari que sigui més intel·ligent que el propi autor que l'ha creat. Aquesta llei té unes ramificacions molt interessants en el cas de les religions que postulen l'existència d'un personatge infinit, il·limitat, que posseeix tota perfecció concebible en la més gran mesura imaginable, que té bàsicament una intel·ligència il·limitada. Quina mena d'entitat sobrenatural faria una de les seves preocupacions que una colla de primats sub-evolucionats del planeta Terra el convertissin en objecte d'adoració i s'enrabiaria com una mona si aquests adoressin uns altres ídols o se n'anessin al llit amb la dona del veï? Certament, no una entitat gaire llesta, fins i tot m'atreviria a dir que una de força estúpida. La mena d'entitat sobrenatural d'intel·ligència limitada concebuda per un escriptor d'intel·ligència igualment limitada. A mesura que el coneixement humà es va expandint a marxes forçades, cada cop la manca d'intel·ligència d'aquest personatge literari queda més en evidència. Cada cop aquest conte de fades resulta més inversemblant, fins i tot als més crèduls i curts de gambals.
31 d’oct. 2010
28 d’oct. 2010
El representant de déu a la terra
Si aquest suposat Papa de Roma es pensa que ens quedarem de braços plegats, mentre ell es passeja pel món amb el seu carro blindat, promulgant les seves creences ridícules, irracionals, doncs té tota la raó.
14 d’oct. 2010
Ni els sord-cecs se salven dels lladres
Bryen Yunashko (que és sord i cec) estava esperant un autobus que el portés a l'aeroport per agafar un avió cap a Sevilla. Mentre treia el seu pal blanc de cec d'una bossa, va cometre el terrible error de perdre el contacte físic amb les seves pertinences uns breus instants. Segons explica en el seu blog:
On Saturday morning, just as I was leaving Barcelona to head down to Sevilla, I got robbed. I was at the bus depot waiting for the airport shuttle bus to take me to BCN when I put down my laptop bag and camera bag so I could pull out my white cane. Barely a moment passed by when all of a sudden I got jostled and in that split second… whoever it was was gone and so were my two shoulder bags.
12 d’oct. 2010
Les fal·làcies de Sala-i-Martin (episodi 359)
El catedràtic de la Columbia es deu pensar que és una mena d'iconoclasta. Sembla que sent una necessitat imperiosa de destacar i anar a contracorrent. Aquest cop, l'home perd completament els papers amb una invectiva contra el reciclatge que no s'aguanta per enlloc.
L'article comença amb una dada que pretén il·lustrar els "perills" del reciclatge. El catedràtic ens informa que a la Xina ha esclatat una terrible emergència sanitària, per culpa d'uns preservatius reciclats. La història d'entrada resulta francament inversemblant, i efectivament només cal fer un parell de consultes per veure que és una llegenda urbana sense fonament que deuria publicar algun tabloide. Aquest començament accidentat ja ens dóna pistes sobre el rigor científic i el nivell intel·lectual de l'article que tenim entre mans.
El catedràtic continua i intenta fer una mena de categorització dels béns que es reciclen i els que no i per quins motius, però no se n'acaba de sortir. Sembla que confon el reciclatge amb la reutilització quan afirma que moltes persones "reciclen" la vaixella. Es refereix, suposem, a la pràctica de rentar els plats i guardar-los, en lloc de llençar-los i comprar-ne de nous cada cop.
Llavors és quan passa a parlar de la separació de les escombraries. Segons el catedràtic, el cost de separar les escombraries és molt "alt", i dubta que valgui la pena fer-ho. Com que, segons ell, no s'ha demostrat que valgui la pena, diu que l'estat no l'hauria d'obligar a separar-les.
Anem per parts. La diatriba del catedràtic aporta poques, per no dir cap dada empírica. Més aviat es dedica a sembrar l'ombra del dubte. Que si separar les escombraries és un inconvenient, que si ocupen molt espai, que si un cop separades les tornen a ajuntar i tot no és res més que una farsa. D'aquestes fal·làcies i d'altres ja se n'han ocupat prou fonts qualificades, de manera que no cal repetir-ho. El tema de si el reciclatge és rendible o no, només cal fer un mínim esforç per trobar dotzenes de casos a diferents indrets del món on certament és rendible. Per exemple, la ciutat de Cleveland paga 30$ per tona abocada, però rep 26$ per tona que recicla. És a dir, que amb els ingressos del reciclatge cobreixen més d'un 80% dels costos d'abocament d'una quantitat equivalent de no-reciclables. Cada tona que no es recicla i es podria haver reciclat costa 56$ als ciutadans de Cleveland.
Per acabar, però hem de reconèixer que el catedràtic té raó en una cosa. L'estat no hauria d'obligar-lo a separar les escombraries. Si qualsevol sonat anti-reciclatge no vol seguir les normes del sistema públic de recollida d'escombraries, hauria de tenir tot el dret de deixar de pagar l'impost corresponent, comprar la seva pròpia parcel·la en un abocador controlat i portar-hi les seves escombraries de la manera que cregui més convenient, separades o sense separar. En cas contrari, suggereixo que deixi de somicar.
L'article comença amb una dada que pretén il·lustrar els "perills" del reciclatge. El catedràtic ens informa que a la Xina ha esclatat una terrible emergència sanitària, per culpa d'uns preservatius reciclats. La història d'entrada resulta francament inversemblant, i efectivament només cal fer un parell de consultes per veure que és una llegenda urbana sense fonament que deuria publicar algun tabloide. Aquest començament accidentat ja ens dóna pistes sobre el rigor científic i el nivell intel·lectual de l'article que tenim entre mans.
El catedràtic continua i intenta fer una mena de categorització dels béns que es reciclen i els que no i per quins motius, però no se n'acaba de sortir. Sembla que confon el reciclatge amb la reutilització quan afirma que moltes persones "reciclen" la vaixella. Es refereix, suposem, a la pràctica de rentar els plats i guardar-los, en lloc de llençar-los i comprar-ne de nous cada cop.
Llavors és quan passa a parlar de la separació de les escombraries. Segons el catedràtic, el cost de separar les escombraries és molt "alt", i dubta que valgui la pena fer-ho. Com que, segons ell, no s'ha demostrat que valgui la pena, diu que l'estat no l'hauria d'obligar a separar-les.
Anem per parts. La diatriba del catedràtic aporta poques, per no dir cap dada empírica. Més aviat es dedica a sembrar l'ombra del dubte. Que si separar les escombraries és un inconvenient, que si ocupen molt espai, que si un cop separades les tornen a ajuntar i tot no és res més que una farsa. D'aquestes fal·làcies i d'altres ja se n'han ocupat prou fonts qualificades, de manera que no cal repetir-ho. El tema de si el reciclatge és rendible o no, només cal fer un mínim esforç per trobar dotzenes de casos a diferents indrets del món on certament és rendible. Per exemple, la ciutat de Cleveland paga 30$ per tona abocada, però rep 26$ per tona que recicla. És a dir, que amb els ingressos del reciclatge cobreixen més d'un 80% dels costos d'abocament d'una quantitat equivalent de no-reciclables. Cada tona que no es recicla i es podria haver reciclat costa 56$ als ciutadans de Cleveland.
Per acabar, però hem de reconèixer que el catedràtic té raó en una cosa. L'estat no hauria d'obligar-lo a separar les escombraries. Si qualsevol sonat anti-reciclatge no vol seguir les normes del sistema públic de recollida d'escombraries, hauria de tenir tot el dret de deixar de pagar l'impost corresponent, comprar la seva pròpia parcel·la en un abocador controlat i portar-hi les seves escombraries de la manera que cregui més convenient, separades o sense separar. En cas contrari, suggereixo que deixi de somicar.
10 d’oct. 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
