Ens trobem davant situació veritablement explosiva en què el món sencer es divideix en dos blocs antagònics i irreconciliables amb l'excepció d'un únic no alineat.
17 de des. 2010
El xoc de civilitzacions
Ens trobem davant situació veritablement explosiva en què el món sencer es divideix en dos blocs antagònics i irreconciliables amb l'excepció d'un únic no alineat.
7 de des. 2010
La croada contra Wikileaks
Continua la publicació per part de Wikileaks de documents filtrats. Aquest cop es tracta d'una col·lecció remarcable de comunicacions entre diplomàtics nord-americans i el departament d'afers exteriors dels USA, que revela dades interessants tals com l'informe de l'ambaixada americana a Hondures en relació amb cop d'estat de Goriletti:
Mentrestant, una campanya internacional d'assetjament i descrèdit contra Wikileaks liderada pel govern dels Estats Units d'Amèrica del Nord ja s'ha posat en marxa. Primer, la iniciació de procediments legals a Suècia contra el portaveu i editor en cap de Wikileaks, Julian Assange, en base a tergiversacions i falses acusacions. Després, atacs informàtics i pressions contra subministradors de serveis, amb l'objectiu de fer caure Wikileaks d'Internet i estrangular les seves fonts de finançament. En definitiva, una operació a gran escala que constitueix l'atemptat més important contra la llibertat de premsa que es recorda. La publicació de documents confidencials és legal als Estats Units, tal com ho ha determinat el tribunal constitucional d'aquell país en diverses ocasions.
La capacitat de publicar informació de forma anònima és l'única manera efectiva de garantir la llibertat d'expressió. Sense possibilitat de publicar de forma anònima, l'autor queda exposat a qualsevol tipus de represàlia, tal com explica Johan "Julf" Helsingius, l'inventor del remailer Penet:
Wikileaks és una sola web controlada per un reduït grup de col·laboradors cosa que en principi fa que sigui vulnerable a la censura. Tot i això, actualment més de 70 miralls d'aquesta web ja estan en funcionament. Per altra banda, els intents infructuosos de silenciar la web The Pirate Bay per part de governs i multinacionals del complex discogràfic-industrial també permeten ser optimistes. En el cas improbable que aconsegueixin destruir Wikileaks, tampoc haurà servit de res. Hi ha múltiples sistemes per publicar informacions de forma anònima a Internet, la majoria de les quals són més fiables que una web com Wikileaks. Per exemple, la Usenet (altrament coneguda com a "grups de notícies"), una xarxa descentralitzada de servidors que repliquen la informació que els usuaris publiquen, és molt més difícil per no dir impossible de censurar. És possible i senzill d'enviar articles a la Usenet mitjançant una cadena de remailers anònims, de manera tal que l'autor o origen real de l'article sigui impossible de determinar. La batalla contra la llibertat d'expressió a Internet és una batalla contra la transmissió d'informació en un mitjà pensat i desenvolupat per transmetre informació. És una batalla condemnada al fracàs més absolut.
The Embassy perspective is that there is no doubt that the military, Supreme Court and National Congress conspired on June 28 in what constituted an illegal and unconstitutional coup against the Executive Branch, while accepting that there may be a prima facie case that Zelaya may have committed illegalities and may have even violated the constitution. There is equally no doubt from our perspective that Roberto Micheletti's assumption of power was illegitimate.Els documents publicats demostren que els governs dits democràtics no només amaguen informació als ciutadans, davant dels quals són teòricament responsables. A més a més, es dediquen a disseminar informació falsa, cosa que encara és més greu. Analitzar en detall tots els documents portarà anys o dècades, és clar.
Mentrestant, una campanya internacional d'assetjament i descrèdit contra Wikileaks liderada pel govern dels Estats Units d'Amèrica del Nord ja s'ha posat en marxa. Primer, la iniciació de procediments legals a Suècia contra el portaveu i editor en cap de Wikileaks, Julian Assange, en base a tergiversacions i falses acusacions. Després, atacs informàtics i pressions contra subministradors de serveis, amb l'objectiu de fer caure Wikileaks d'Internet i estrangular les seves fonts de finançament. En definitiva, una operació a gran escala que constitueix l'atemptat més important contra la llibertat de premsa que es recorda. La publicació de documents confidencials és legal als Estats Units, tal com ho ha determinat el tribunal constitucional d'aquell país en diverses ocasions.
La capacitat de publicar informació de forma anònima és l'única manera efectiva de garantir la llibertat d'expressió. Sense possibilitat de publicar de forma anònima, l'autor queda exposat a qualsevol tipus de represàlia, tal com explica Johan "Julf" Helsingius, l'inventor del remailer Penet:
Living in Finland, I got a pretty close view of how things were in the former Soviet Union. If you actually owned a photocopier or even a typewriter there you would have to register it and they would take samples of what your typewriter would put out so they could identify it later. That's something I find so appalling. The fact that you have to register every means of providing information to the public sort of parallels it, like saying you have to sign everything on the Net. We always have to be able to track you down.Resulta necessari per tant defensar aquest dret per tots els mitjans necessaris.
Wikileaks és una sola web controlada per un reduït grup de col·laboradors cosa que en principi fa que sigui vulnerable a la censura. Tot i això, actualment més de 70 miralls d'aquesta web ja estan en funcionament. Per altra banda, els intents infructuosos de silenciar la web The Pirate Bay per part de governs i multinacionals del complex discogràfic-industrial també permeten ser optimistes. En el cas improbable que aconsegueixin destruir Wikileaks, tampoc haurà servit de res. Hi ha múltiples sistemes per publicar informacions de forma anònima a Internet, la majoria de les quals són més fiables que una web com Wikileaks. Per exemple, la Usenet (altrament coneguda com a "grups de notícies"), una xarxa descentralitzada de servidors que repliquen la informació que els usuaris publiquen, és molt més difícil per no dir impossible de censurar. És possible i senzill d'enviar articles a la Usenet mitjançant una cadena de remailers anònims, de manera tal que l'autor o origen real de l'article sigui impossible de determinar. La batalla contra la llibertat d'expressió a Internet és una batalla contra la transmissió d'informació en un mitjà pensat i desenvolupat per transmetre informació. És una batalla condemnada al fracàs més absolut.
15 de nov. 2010
Mètode per no cooperar amb la farsa
Si va quedar una cosa clara a les últimes eleccions, és que no hi ha cap garantia que els vots emesos siguin efectivament comptabilitzats en el partit que toca, o comptabilitzats en absolut. En aquesta ocasió, una persona ha penjat una instància a Indymedia Barcelona, mitjançant la qual podem al·legar analfabetisme per no haver d'anar a fer el panolis en una mesa electoral:
A l'atenció de: Junta electoral de la zona de ###
Nom i cognoms, amb DNI 00000A, i domicili a efectes de notificació a carrer-porta-pis-cp-poblacio, davant l'organisme que regula la Junta electoral, com millor procedeixi en dret,
EXPOSO:
Que en data d/m/a se m'ha notificat per comparèixer el d/m/a a les 8 del matí com a membre d'una mesa electoral.
Que quan era petita vaig anar a escola, però d'això fa molts anys i jo ara només faig feines manuals i miro la tele. És per això que he perdut l'habilitat de llegir i escriure, i segons tinc entès és necessari saber llegir i escriure per fer això dels vots i els papers.
Que aquest escrit me l'han hagut de mecanografiar i llegir per poder-lo elaborar i presentar.
DEMANO:
Que se m'excusi de formar part de la mesa electoral, i així no fer cap disbarat.
Atentament,
dia del mes del any
9 de nov. 2010
El problema del papa
El papa de Roma Ratzinger té un problema molt més greu que l'escàndol dels sacerdots abusadors de criatures, o els atacs contra la família tradicional per part de les faccions de l'esquerra, o l'erosió dels valors cristians de la societat occidental, que no són res més que brometes al costat del problema col·lossal que representa la llei literària que estipula que un escriptor mai no pot crear un personatge literari que sigui més intel·ligent que el propi autor que l'ha creat. Aquesta llei té unes ramificacions molt interessants en el cas de les religions que postulen l'existència d'un personatge infinit, il·limitat, que posseeix tota perfecció concebible en la més gran mesura imaginable, que té bàsicament una intel·ligència il·limitada. Quina mena d'entitat sobrenatural faria una de les seves preocupacions que una colla de primats sub-evolucionats del planeta Terra el convertissin en objecte d'adoració i s'enrabiaria com una mona si aquests adoressin uns altres ídols o se n'anessin al llit amb la dona del veï? Certament, no una entitat gaire llesta, fins i tot m'atreviria a dir que una de força estúpida. La mena d'entitat sobrenatural d'intel·ligència limitada concebuda per un escriptor d'intel·ligència igualment limitada. A mesura que el coneixement humà es va expandint a marxes forçades, cada cop la manca d'intel·ligència d'aquest personatge literari queda més en evidència. Cada cop aquest conte de fades resulta més inversemblant, fins i tot als més crèduls i curts de gambals.
31 d’oct. 2010
28 d’oct. 2010
El representant de déu a la terra
Si aquest suposat Papa de Roma es pensa que ens quedarem de braços plegats, mentre ell es passeja pel món amb el seu carro blindat, promulgant les seves creences ridícules, irracionals, doncs té tota la raó.
14 d’oct. 2010
Ni els sord-cecs se salven dels lladres
Bryen Yunashko (que és sord i cec) estava esperant un autobus que el portés a l'aeroport per agafar un avió cap a Sevilla. Mentre treia el seu pal blanc de cec d'una bossa, va cometre el terrible error de perdre el contacte físic amb les seves pertinences uns breus instants. Segons explica en el seu blog:
On Saturday morning, just as I was leaving Barcelona to head down to Sevilla, I got robbed. I was at the bus depot waiting for the airport shuttle bus to take me to BCN when I put down my laptop bag and camera bag so I could pull out my white cane. Barely a moment passed by when all of a sudden I got jostled and in that split second… whoever it was was gone and so were my two shoulder bags.
12 d’oct. 2010
Les fal·làcies de Sala-i-Martin (episodi 359)
El catedràtic de la Columbia es deu pensar que és una mena d'iconoclasta. Sembla que sent una necessitat imperiosa de destacar i anar a contracorrent. Aquest cop, l'home perd completament els papers amb una invectiva contra el reciclatge que no s'aguanta per enlloc.
L'article comença amb una dada que pretén il·lustrar els "perills" del reciclatge. El catedràtic ens informa que a la Xina ha esclatat una terrible emergència sanitària, per culpa d'uns preservatius reciclats. La història d'entrada resulta francament inversemblant, i efectivament només cal fer un parell de consultes per veure que és una llegenda urbana sense fonament que deuria publicar algun tabloide. Aquest començament accidentat ja ens dóna pistes sobre el rigor científic i el nivell intel·lectual de l'article que tenim entre mans.
El catedràtic continua i intenta fer una mena de categorització dels béns que es reciclen i els que no i per quins motius, però no se n'acaba de sortir. Sembla que confon el reciclatge amb la reutilització quan afirma que moltes persones "reciclen" la vaixella. Es refereix, suposem, a la pràctica de rentar els plats i guardar-los, en lloc de llençar-los i comprar-ne de nous cada cop.
Llavors és quan passa a parlar de la separació de les escombraries. Segons el catedràtic, el cost de separar les escombraries és molt "alt", i dubta que valgui la pena fer-ho. Com que, segons ell, no s'ha demostrat que valgui la pena, diu que l'estat no l'hauria d'obligar a separar-les.
Anem per parts. La diatriba del catedràtic aporta poques, per no dir cap dada empírica. Més aviat es dedica a sembrar l'ombra del dubte. Que si separar les escombraries és un inconvenient, que si ocupen molt espai, que si un cop separades les tornen a ajuntar i tot no és res més que una farsa. D'aquestes fal·làcies i d'altres ja se n'han ocupat prou fonts qualificades, de manera que no cal repetir-ho. El tema de si el reciclatge és rendible o no, només cal fer un mínim esforç per trobar dotzenes de casos a diferents indrets del món on certament és rendible. Per exemple, la ciutat de Cleveland paga 30$ per tona abocada, però rep 26$ per tona que recicla. És a dir, que amb els ingressos del reciclatge cobreixen més d'un 80% dels costos d'abocament d'una quantitat equivalent de no-reciclables. Cada tona que no es recicla i es podria haver reciclat costa 56$ als ciutadans de Cleveland.
Per acabar, però hem de reconèixer que el catedràtic té raó en una cosa. L'estat no hauria d'obligar-lo a separar les escombraries. Si qualsevol sonat anti-reciclatge no vol seguir les normes del sistema públic de recollida d'escombraries, hauria de tenir tot el dret de deixar de pagar l'impost corresponent, comprar la seva pròpia parcel·la en un abocador controlat i portar-hi les seves escombraries de la manera que cregui més convenient, separades o sense separar. En cas contrari, suggereixo que deixi de somicar.
L'article comença amb una dada que pretén il·lustrar els "perills" del reciclatge. El catedràtic ens informa que a la Xina ha esclatat una terrible emergència sanitària, per culpa d'uns preservatius reciclats. La història d'entrada resulta francament inversemblant, i efectivament només cal fer un parell de consultes per veure que és una llegenda urbana sense fonament que deuria publicar algun tabloide. Aquest començament accidentat ja ens dóna pistes sobre el rigor científic i el nivell intel·lectual de l'article que tenim entre mans.
El catedràtic continua i intenta fer una mena de categorització dels béns que es reciclen i els que no i per quins motius, però no se n'acaba de sortir. Sembla que confon el reciclatge amb la reutilització quan afirma que moltes persones "reciclen" la vaixella. Es refereix, suposem, a la pràctica de rentar els plats i guardar-los, en lloc de llençar-los i comprar-ne de nous cada cop.
Llavors és quan passa a parlar de la separació de les escombraries. Segons el catedràtic, el cost de separar les escombraries és molt "alt", i dubta que valgui la pena fer-ho. Com que, segons ell, no s'ha demostrat que valgui la pena, diu que l'estat no l'hauria d'obligar a separar-les.
Anem per parts. La diatriba del catedràtic aporta poques, per no dir cap dada empírica. Més aviat es dedica a sembrar l'ombra del dubte. Que si separar les escombraries és un inconvenient, que si ocupen molt espai, que si un cop separades les tornen a ajuntar i tot no és res més que una farsa. D'aquestes fal·làcies i d'altres ja se n'han ocupat prou fonts qualificades, de manera que no cal repetir-ho. El tema de si el reciclatge és rendible o no, només cal fer un mínim esforç per trobar dotzenes de casos a diferents indrets del món on certament és rendible. Per exemple, la ciutat de Cleveland paga 30$ per tona abocada, però rep 26$ per tona que recicla. És a dir, que amb els ingressos del reciclatge cobreixen més d'un 80% dels costos d'abocament d'una quantitat equivalent de no-reciclables. Cada tona que no es recicla i es podria haver reciclat costa 56$ als ciutadans de Cleveland.
Per acabar, però hem de reconèixer que el catedràtic té raó en una cosa. L'estat no hauria d'obligar-lo a separar les escombraries. Si qualsevol sonat anti-reciclatge no vol seguir les normes del sistema públic de recollida d'escombraries, hauria de tenir tot el dret de deixar de pagar l'impost corresponent, comprar la seva pròpia parcel·la en un abocador controlat i portar-hi les seves escombraries de la manera que cregui més convenient, separades o sense separar. En cas contrari, suggereixo que deixi de somicar.
10 d’oct. 2010
6 d’oct. 2010
5 d’oct. 2010
El problema identitari
Els nacionalistes que diuen que no són nacionalistes acusen a uns altres suposats nacionalistes de tenir un problema identitari. Aquest problema identitari mai queda del tot especificat. Alguns diuen que és una obsessió identitària, uns altres utilitzen uns termes més nebulosos i parlen d'idolatria idententitària, uns altres fins i tot de narcisisme identitari. Hi ha varietat d'opinions, si bé tots coincideixen en que es tracta d'un problema identitari. La qüestió és que la nombrosa facció nacionalista que diu que no és nacionalista mai no ha sigut capaç de produir una simple definició de la paraula nacionalisme ni de cap dels seus derivats. Aquests nacionalistes tenen una identitat basada en allò que ells consideren que és el nacionalisme (raó per la qual s'auto-anomenen no nacionalistes), però al mateix temps són incapaços de dir en termes precisos què és el nacionalisme. I si ni poden dir que és el nacionalisme, lògicament tampoc poden dir què és el no nacionalisme. En altres paraules, la seva pròpia identitat. Vet aquí el problema identitari.
28 de set. 2010
El resultats econòmics del Real Madrid
Un tal Gurus Hucky analitza comptablement el resultat de la política de Florentino Pérez en el Real Madrid. El que fa, bàsicament, és agafar el resultat econòmic abans d'impostos, amortitzacions i pagament interessos, valor al qual sostreu les inversions netes (la diferència entre la inversió i la desinversió). La idea és que en un club de futbol on les inversions bàsicament corresponen a adquisicions de jugadors, aquestes s'han de considerar un cost d'operació com qualsevol altre. La conclusió a què arriba Hucky és que entre 2000 i 2009 el Real Madrit ha generat unes pèrdues d'uns 700 milions d'euros. Segons Hucky, aquest forat l'han tapat amb una operació immobiliària que va reportar uns ingressos extraordinaris de 500 milions, i amb un augment del deute net d'uns 200 milions.
27 de set. 2010
Take Ivy reeditat
A Amazon.com cotitza a $16.47. Mentrestant, encara ofereixen exemplars de segona mà per $64.25. Per altra la banda, hi ha la versió feta d'electrons 100% reciclables.
La retòrica del catedràtic
El catedràtic De Carreras elucubra sobre el concepte de nació a La Vanguàrdia. Segons De Carreras, hi ha dos conceptes de nació molt diferents:
D'entrada, ens hem de preguntar quina utilitat té, o quin objectiu persegueix, introduir un concepte nou com és el concepte de "nació jurídica", quan ja hi ha un concepte existent que correspon exactament a aquesta idea: el concepte de ciutadans d'un estat. Els ciutadans d'un estat són un conjunt de persones que democràticament decideixen constituir-se en estat, és a dir, un conjunt de persones que tenen "poder constituent" i decideixen exercir-lo. La idea de la "nació jurídica", per tant, és una idea redundant.
La "nació cultural" és el terme amb què el Catedràtic es refereix a allò que la resta de la gent coneix simplement com a nació, és a dir, un conjunt de persones que comparteixen una identitat col·lectiva.
Què pretén, el catedràtic De Carreras amb aquests laberints semàntics? És molt senzill. El que pretén és crear la il·lusió que hi ha dues categories de nacions: unes nacions que són "primitives", basades en una "identitat col·lectiva" (que com tothom sap és un "instint primari"), i unes altres nacions que són "racionals", "il·lustrades", basades en la llei. El Catedràtic diu que la "nació jurídica" té un "poder constituent". Ara bé, si la "nació jurídica" té un poder constituent, significa que aquesta "nació" és anterior a la constitució de l'estat, i per tant també és anterior a la llei. Això implica, entre altres coses, que aquest "poder constituent" no es deriva de cap legalitat establerta, és a dir que és un "poder" estrictament de facto, i evidentment que la suposada nació jurídica tampoc té l'origen en la llei. En altres paraules, la nació jurídica del Catedràtic, resulta que no té res de jurídica. És merament un nació. La nació jurídica no és res més que un artefacte retòric que el Catedràtic s'ha tret de la màniga, i que és equivalent a crear dues categories de persones: unes que tenen dret a constituir-se en estat, i unes altres que no. Si el tal De Carreras fos mínimament honest, m'imagino que hauria començat per aquí.
En sentido jurídico la nación es un conjunto de personas radicadas en un territorio y reguladas por una ley común que les garantiza los mismos derechos básicos. El vínculo que une a estas personas es, por tanto, la ley que asegura su igual libertad. En esta nación, en el conjunto de sus ciudadanos, reside la soberanía, el poder constituyente que crea y reforma una Constitución.En canvi, la nació en el sentit cultural del terme és molt diferent, segons diu:
También se trata de un conjunto de personas, pero el vínculo que les une no es jurídico, no es una ley, sino que está basado en los sentimientos que les suscitan.Estudiem els arguments del Catedràtic. De Carreras defineix la seva "nació jurídica" com un conjunt de persones que viuen en un territori i que estan sotmesos a una lleis comunes. A part, resulta que aquest conjunt de persones tenen un "poder constituent", que els permet crear i reformar una constitució.
D'entrada, ens hem de preguntar quina utilitat té, o quin objectiu persegueix, introduir un concepte nou com és el concepte de "nació jurídica", quan ja hi ha un concepte existent que correspon exactament a aquesta idea: el concepte de ciutadans d'un estat. Els ciutadans d'un estat són un conjunt de persones que democràticament decideixen constituir-se en estat, és a dir, un conjunt de persones que tenen "poder constituent" i decideixen exercir-lo. La idea de la "nació jurídica", per tant, és una idea redundant.
La "nació cultural" és el terme amb què el Catedràtic es refereix a allò que la resta de la gent coneix simplement com a nació, és a dir, un conjunt de persones que comparteixen una identitat col·lectiva.
Què pretén, el catedràtic De Carreras amb aquests laberints semàntics? És molt senzill. El que pretén és crear la il·lusió que hi ha dues categories de nacions: unes nacions que són "primitives", basades en una "identitat col·lectiva" (que com tothom sap és un "instint primari"), i unes altres nacions que són "racionals", "il·lustrades", basades en la llei. El Catedràtic diu que la "nació jurídica" té un "poder constituent". Ara bé, si la "nació jurídica" té un poder constituent, significa que aquesta "nació" és anterior a la constitució de l'estat, i per tant també és anterior a la llei. Això implica, entre altres coses, que aquest "poder constituent" no es deriva de cap legalitat establerta, és a dir que és un "poder" estrictament de facto, i evidentment que la suposada nació jurídica tampoc té l'origen en la llei. En altres paraules, la nació jurídica del Catedràtic, resulta que no té res de jurídica. És merament un nació. La nació jurídica no és res més que un artefacte retòric que el Catedràtic s'ha tret de la màniga, i que és equivalent a crear dues categories de persones: unes que tenen dret a constituir-se en estat, i unes altres que no. Si el tal De Carreras fos mínimament honest, m'imagino que hauria començat per aquí.
23 de set. 2010
Stallman irromp en el Congrés Mundial d'Informàtica
El president de la Free Software Foundation ha orquestrat una protesta silenciosa durant la intervenció de l'Oficina de Patents Europea, que segons Stallman, està intentant pressionar el govern australià amb l'objectiu que aquest reconegui les patents de programari.
Quin interès té la OPE en la política australiana, ho desconec. He de suposar que deuen tenir alguna mena d'acord amb algunes empreses. Típicament les mega-empreses volen patents de programari, perquè aquestes mega-empreses tenen la major part de patents en qualsevol camp, i podem estar segurs que si Austràlia legalitza les patents de programari, pràcticament la totalitat de les patents estaran en mans d'empreses estrangeres que llavors tindran l'oportunitat de demandar els australians que cometin el terrible error d'escriure qualsevol programa informàtic.El video de l'entrevista es pot trobar a IT News.
Intenten que sembli que hi ha uns experts de veritat i que ens hem de creure el que diuen. Però seria un error terrible si Austràlia es deixa seduir per aquesta operació del lobby pro-patents. No existeix cap problema que requereixi una solució com les patents de programari. Sense patents de programari, si vols escriure un programa ho pots fer, després em pots donar una còpia a mi, o vendre'm una còpia a mi, i cap de nosaltres serà demandat per l'IBM, Microsoft o qualsevol empresa de patents, empreses que es dediquen a col·leccionar patents amb l'únic objectiu d'amenaçar i demandar la gent.
16 de set. 2010
Els matxets enverinats de les Filipines
Aquest video de la BBC 3 documenta el procés de producció de matxets enverinats a les illes Filipines. El "Gran Tuhón" Leo Gaje Júnior explica a les càmares els secrets de l'elaboració del verí i com aquest es fixa a la fulla del matxet utilitzant un mètode autènticament sorprenent. Els comentaris de la veu en off no podrien ser més sarcàstics.
2 de set. 2010
L'argument de Blaise Pascal
El filòsof Blaise Pascal planteja el tema de la creença en l'existència de déu en purs termes matemàtics. Segons Pascal, ni l'existència ni la no-existència de déu es poden demostrar racionalment, per tant es redueix a un problema d'incertesa matemàtica.
Les opcions són creure que déu existeix o creure que déu no existeix. El resultat de creure que déu existeix és un guany infinit (la felicitat eterna), si la creença és correcta. En canvi, si la creença és incorrecta el cost només és finit. Per altra banda, el resultat de creure que déu no existeix, si la creença és errònia té un cost infinit (el patiment etern), mentre que si la creença és correcta el guany és finit.
Per tant, si la probabilitat que déu existeixi és més gran que zero (per definició ho és, si considerem que la no-existència de déu no es pot demostrar), l'esperança matemàtica del resultat de creure en déu és un nombre més gran que zero multiplicat per infinit, menys un nombre més gran que zero multiplicat per un nombre finit, és a dir infinit. En canvi, l'esperança matemàtica del resultat de creure que déu no existeix és menys infinit. Per tant, és obvi que la decisió racional és creure que déu existeix.
Desconec a qui pretenia enganyar el tal Pascal, però hem de reconèixer que el seu argument és bastant convincent i pot ser utilitzat "mutatis mutandi" per defensar pràcticament qualsevol cosa. Per exemple, si considerem que l'escalfament global pot tenir un cost potencialment infinit (e.g. l'extinció de la raça humana), llavors és racional fer tot el que sigui necessari per aturar l'escalfament global encara que la probabilitat d'aconseguir-ho sigui molt baixa i el cost molt alt, i és irracional no fer-ho.
És clar que en el cas de l'existència de déu l'argument és una fal·làcia perquè la probabilitat que déu existeixi es pot determinar i és exactament zero, un fet que el tal Pascal sembla que ignorava completament.
Les opcions són creure que déu existeix o creure que déu no existeix. El resultat de creure que déu existeix és un guany infinit (la felicitat eterna), si la creença és correcta. En canvi, si la creença és incorrecta el cost només és finit. Per altra banda, el resultat de creure que déu no existeix, si la creença és errònia té un cost infinit (el patiment etern), mentre que si la creença és correcta el guany és finit.
Per tant, si la probabilitat que déu existeixi és més gran que zero (per definició ho és, si considerem que la no-existència de déu no es pot demostrar), l'esperança matemàtica del resultat de creure en déu és un nombre més gran que zero multiplicat per infinit, menys un nombre més gran que zero multiplicat per un nombre finit, és a dir infinit. En canvi, l'esperança matemàtica del resultat de creure que déu no existeix és menys infinit. Per tant, és obvi que la decisió racional és creure que déu existeix.
Desconec a qui pretenia enganyar el tal Pascal, però hem de reconèixer que el seu argument és bastant convincent i pot ser utilitzat "mutatis mutandi" per defensar pràcticament qualsevol cosa. Per exemple, si considerem que l'escalfament global pot tenir un cost potencialment infinit (e.g. l'extinció de la raça humana), llavors és racional fer tot el que sigui necessari per aturar l'escalfament global encara que la probabilitat d'aconseguir-ho sigui molt baixa i el cost molt alt, i és irracional no fer-ho.
És clar que en el cas de l'existència de déu l'argument és una fal·làcia perquè la probabilitat que déu existeixi es pot determinar i és exactament zero, un fet que el tal Pascal sembla que ignorava completament.
15 de jul. 2010
Fotografia de 1932
Jaume Pubill publica aquesta fotografia de 1932:
Ens podem entretenir a buscar les diferències entre 1932 i el 2010. D'entrada, la gent de 1932 era elegant i portava barret. A part d'això, sembla que tot segueix igual.
Ens podem entretenir a buscar les diferències entre 1932 i el 2010. D'entrada, la gent de 1932 era elegant i portava barret. A part d'això, sembla que tot segueix igual.
13 de jul. 2010
Els experts financers fracassen de nou
Durant la dècada dels 1970, uns científics del MIT van fer un experiment. Per una banda, van agafar el millor financer del món i per altra un orangutan. A cada un el van fer triar d'entre un conjunt accions. Al cap d'uns mesos, els científics van comprovar que la inversió que havia fet el millor financer del món i la que havia fet l'orangutan havien tingut més o menys el mateix rendiment.
Quaranta anys més tard, el món ha sigut testimoni d'un fiasco encara més sonat. Aquesta vegada, els experts financers han sigut ridiculitzats no per un primat poc evolucionat, sinó per un vulgar cefalòpode. Els pronòstics sobre la Copa del Món de futbol que havien fet els suposats experts de les finances han fallat estrepitosament sense excepció, mentre que un pop en una peixera ha sigut capaç d'encertar tots els resultats.
Aquest fet demostra d'una vegada i per totes el que molts ja sospitàvem: que els experts financers no són res més que un frau. La ciència predictiva del futbol no és precisament un secret. El 1997, Dixon i Coles ja van provar que amb un senzill model de Poisson és possible explotar les ineficiències en el mercat de les apostes futbolístiques i obtenir un benefici esperat positiu. Tot això no fa sinó posar de manifest fins a quin punt l'economia mundial està en mans d'una colla de peons ignorants i analfabets.
Quaranta anys més tard, el món ha sigut testimoni d'un fiasco encara més sonat. Aquesta vegada, els experts financers han sigut ridiculitzats no per un primat poc evolucionat, sinó per un vulgar cefalòpode. Els pronòstics sobre la Copa del Món de futbol que havien fet els suposats experts de les finances han fallat estrepitosament sense excepció, mentre que un pop en una peixera ha sigut capaç d'encertar tots els resultats.
Aquest fet demostra d'una vegada i per totes el que molts ja sospitàvem: que els experts financers no són res més que un frau. La ciència predictiva del futbol no és precisament un secret. El 1997, Dixon i Coles ja van provar que amb un senzill model de Poisson és possible explotar les ineficiències en el mercat de les apostes futbolístiques i obtenir un benefici esperat positiu. Tot això no fa sinó posar de manifest fins a quin punt l'economia mundial està en mans d'una colla de peons ignorants i analfabets.
28 de juny 2010
La psicologia de l'anti-fan
El doctor David Hassan, de la Universitat de l'Úlster, explica les preferències dels nord-irlandesos pel que fa a la Copa del Món de futbol:
The majority of people like to see England lose - and ideally on penalties or as the result of some obvious injustice.La psicologia de l'anti-fan és més complexa del que hom podria pensar d'entrada. Els nord-irlandesos anti-Anglaterra sembla que valoren més una derrota injusta (que es podria considerar fins i tot, a ulls d'alguns, com una victòria moral) o una derrota per mala sort, que no pas una derrota contundent de l'equip anglès.
The majority of the nationalist and republican population clearly want to see the English defeated, though perhaps not until the latter rounds of the tournament, and supporters of the NI team have a footballing rivalry with the English, which means they would be pleased to see England beaten too - albeit for different reasons.
23 de juny 2010
Ha enfonsat l'IMF l'economia de Jamaica?
Segons el documental Life and Debt (2001), els programes del Fons Monetari Internacional durant la dècada dels 1980 i 1990 van ser una catastrofe.
17 de juny 2010
Les prediccions dels experts financers
Segons UBS, la Unió de Banquers Suïssos:
- L'equip amb més probabilitats de guanyar la Copa del Món és el Brasil, seguit d'Alemanya i Itàlia.
- És altament improbable que Espanya i Sud-Àfrica arribin a semi-finals.
- Brasil (13,76%)
- Espanya (10,46%)
- Alemanya (9,40%)
- Anglaterra (9,38%)
- Argentina (9,08%)
- Anglaterra
- Espanya
- Holanda
- Portugal, Espanya i Itàlia s'eliminaran entre si i Alemanya eliminarà Itàlia.
- La final la jugarà Alemanya contra el Brasil i guanyarà el Brasil.
- Brasil
- Alemanya
- Itàlia
- Anglaterra
10 de juny 2010
Els "morenos" de Núñez
Connell fa una retrospectiva sobre els "morenos", terme que servia per designar grups organitzats d'aficionats al futbol violents durant els anys 1970:
Posteriormente hubo presidentes o directivos que “organizaron” su propia guardia personal, es decir, tener a un grupo de socios que les diera un apoyo constante y que hicieran callar cualquier critica hacia ellos, con toda clase de métodos, principalmente amenazas e insultos. Y como el apelativo de "Morenos" era sinonimo de grupo organizado de violento, tambien se empezó a llamar "los Morenos de tal" o los "Morenos de cual", a la gente protectora de un presidente o directivo.
[...]
Pero el grupo de “morenos” mas famoso fue el de Jose Luis Nuñez (presidente entre 1978 y 2000), sobretodo en sus primeros años como presidente. Los Morenos de Nuñez, se dedicaban a 'limpiar de indeseables' los aledaños del palco para que el presi no tuviera problemas, ni abucheos, ni pitos ante la actitud complaciente de los servicios de seguridad del club en aquella época. También mantuvieron una actitud desafiante hacia los periodistas críticos con Nuñez. Algunos componentes de los “morenos” de Nuñez, parece ser que se involucraron en la creación de los Boixos Nois, grupo que posteriormente también actuó de “guardia pretoriana” de Nuñez y Gaspart en muchas ocasiones, dedicados a reventar las acciones de la oposición por medios violentos en la mayoría de casos.
CBA posa el toc existencial:
Hoy día, si llego al Nou Camp con tiempo y me paseo por los exteriores de la tribuna todavía veo algun Moreno, mayor, envejecido y quejándose de todo y !! que cosas !! a los Boixos, Laporta los ha echado del Nou Camp.
7 de juny 2010
Sandro Rosell: el mal menor
Resum del debat a Catalunya Ràdio:
Per una banda, Jaume Ferrer i Marc Ingla sembla que defensen exactament el mateix. Volen convertir el club en una espècie de Companyia de les Índies Orientals. En particular, Ingla parla d'obrir ambaixades a Moscou i Dubai, segons diu, per aconseguir "contractes comercials". La naturalesa, objecte o finalitat d'aquests contractes no l'ha revelat. Ferrer coincideix en tot amb Ingla, però sembla que es situa fins i tot a un nivell més delirant. Cal destacar l'obcecació d'Ingla amb Sandro Rosell, a qui ataca a qualsevol oportunitat amb arguments francament demagògics.
Per altra banda, Agustí Benedito fa un discurs oposat al de Ferrer i Ingla, però es manté nebulós a l'hora de fer propostes. Cada cop que concreta alguna cosa, queda en evidència que té idees bastant estúpides, si bé inofensives. Sandro Rosell, també es manifesta oposat al projecte de Ferrer i Ingla, i dóna algunes idees (poques) que no són del tot dolentes, tals com regular l'admissió de socis per tal d'evitar que el club caigui en mans d'una potència estrangera. Tant Benedito com Rossell es mostren reticents a l'hora de donar detalls, amb excuses inversemblants.
La impressió general és que el candidat Rossell és qui, a simple vista, té menys potencial per fer destrosses.
Per una banda, Jaume Ferrer i Marc Ingla sembla que defensen exactament el mateix. Volen convertir el club en una espècie de Companyia de les Índies Orientals. En particular, Ingla parla d'obrir ambaixades a Moscou i Dubai, segons diu, per aconseguir "contractes comercials". La naturalesa, objecte o finalitat d'aquests contractes no l'ha revelat. Ferrer coincideix en tot amb Ingla, però sembla que es situa fins i tot a un nivell més delirant. Cal destacar l'obcecació d'Ingla amb Sandro Rosell, a qui ataca a qualsevol oportunitat amb arguments francament demagògics.
Per altra banda, Agustí Benedito fa un discurs oposat al de Ferrer i Ingla, però es manté nebulós a l'hora de fer propostes. Cada cop que concreta alguna cosa, queda en evidència que té idees bastant estúpides, si bé inofensives. Sandro Rosell, també es manifesta oposat al projecte de Ferrer i Ingla, i dóna algunes idees (poques) que no són del tot dolentes, tals com regular l'admissió de socis per tal d'evitar que el club caigui en mans d'una potència estrangera. Tant Benedito com Rossell es mostren reticents a l'hora de donar detalls, amb excuses inversemblants.
La impressió general és que el candidat Rossell és qui, a simple vista, té menys potencial per fer destrosses.
4 de juny 2010
Qui rescata el rescatador?
David P. Goldman, a l'Asia Times:
In September 2008, when the banking system was about to fail due to the collapse of its investments in US mortgages and similar things, governments bailed out the banks. But who bailed out the governments who bailed out the banks? The banks bailed them out, by buying their paper. That is why banks that hold large amounts of weaker sovereign paper may go bankrupt all over again. The stronger governments therefore will support the weaker governments. But there is a limit to how long the charade can continue.Goldman s'equivoca en aquest últim punt. No hi ha cap motiu pel qual la xarada no es pugui perpetuar indefinidament. Avui en dia, les tècniques d'enginyeria financera i comptabilitat creativa s'han sofisticat enormement. El que es tracta és que el sector públic i el sector bancari facin fallida successivament (però mai al mateix temps) amb el benentès que un sempre rescatarà l'altre. D'aquesta manera es crea un flux ininterromput de diner que es va movent d'una banda a una altra, amb el qual es finança un dèficit públic encaminat a reactivar la demanda agregada i que tard o d'hora dóna pas a una nova fase expansiva del cicle econòmic. De fet, la idea és tan simple i brillant que sembla mentida que no se li hagi acudit a ningú encara.
31 de maig 2010
Identificat l'individu del No Surrender
Sembla que pertany a una facció particularment grotesca dels Boixos [sic] Nois. En el seu blog, s'exhibeixen amb la bandera, fent una mena de símbols maçònics i finalment amb un aficionat del Glesca Rangers.
Comentari d'última hora: sembla que ja no es pot accedir al blog en qüestió.
Comentari d'última hora: sembla que ja no es pot accedir al blog en qüestió.
Cuba: l'únic país desenvolupat i sostenible
Hi ha molts països desenvolupats i molts països sostenibles, però Cuba és l'únic que és alhora desenvolupat i sostenible.
21 de maig 2010
La situació lingüística a Ceuta i Melilla
Segons una organització de comunitats islàmiques, un 51% de la població a Melilla són adoradors del profeta Muhammad. A Ceuta, són un 41% de la població aproximadament. Degut a l'estructura demogràfica la proporció és més alta entre els joves, per exemple, d'entre la població escolaritzada a Melilla els musulmans són el 55%.
Aquests musulmans generalment tenen algun dialecte àrab com a llengua materna (principalment darija o amazigh). Segons el ministeri d'educació, tenen un domini de l'espanyol francament precari, cosa que provoca un alt índex de fracàs escolar. Concretament, de tots els alumnes que no acaben l'ensenyament obligatori, el 80% són musulmans.
L'educació a Ceuta i Melilla és exclusivament en espanyol. Cap altra llengua té ni tan sols estatus o reconeixement oficial.
Aviseu els "liberals" espanyols, Ciudadans, UPD i el PP (que incidentalment governa aquesta comunitat).
Aquests musulmans generalment tenen algun dialecte àrab com a llengua materna (principalment darija o amazigh). Segons el ministeri d'educació, tenen un domini de l'espanyol francament precari, cosa que provoca un alt índex de fracàs escolar. Concretament, de tots els alumnes que no acaben l'ensenyament obligatori, el 80% són musulmans.
L'educació a Ceuta i Melilla és exclusivament en espanyol. Cap altra llengua té ni tan sols estatus o reconeixement oficial.
Aviseu els "liberals" espanyols, Ciudadans, UPD i el PP (que incidentalment governa aquesta comunitat).
18 de maig 2010
El col·lisionador del CERN podria corrompre la civilització
El Gran Col·lisionador d'Hadrons està dissenyat per accelerar diversos tipus d'hadrons a velocitats enormes abans de fer-los xocar uns contra els altres. Tot i això, molts ciutadans conscienciats sense cap experiència personal ni coneixements sobre el que fan els hadrons se senten temorosos davant la idea que grans hadrons siguin succionats a les profunditats d'un forat negre.
El giny empenyerà hadrons energitzats per una anella repetidament, cada cop més de pressa, de manera tan suau i ajustada com sigui possible, fins que col·lideixin i esquitxin matèria en totes direccions. "No és res que els raigs còsmics no facin contínuament per tot arreu", assegurava un científic particularment xerraire, "és perfectament correcte i natural".
La física dels hadrons de baixa energia i el paper de la temperatura en la producció d'hadrons són ben coneguts, de la mateixa manera que ho és el procés amb què l'hadró entra suaument dins del nucli. Però alguns qüestionen què pot passar a temperatures més elevades i calentes.
Els líders eclesiàstics s'han pronunciat sobre el giny. "Són de la mateixa polaritat!" va dir el Papa Palpatí XVI. L'Església tem que matèria estranya pugui reclutar matèria normal i tornar-la estranya.
El Gran Col·lisionador d'Hadrons s'havia de posar en marxa el setembre passat, però una fallada inexplicable i inoportuna a l'hora d'aixecar un feix d'energia ho va impedir. "Em sap molt de greu", va balbucejar un dels científics, "això no ens havia passat mai abans".
El giny empenyerà hadrons energitzats per una anella repetidament, cada cop més de pressa, de manera tan suau i ajustada com sigui possible, fins que col·lideixin i esquitxin matèria en totes direccions. "No és res que els raigs còsmics no facin contínuament per tot arreu", assegurava un científic particularment xerraire, "és perfectament correcte i natural".
La física dels hadrons de baixa energia i el paper de la temperatura en la producció d'hadrons són ben coneguts, de la mateixa manera que ho és el procés amb què l'hadró entra suaument dins del nucli. Però alguns qüestionen què pot passar a temperatures més elevades i calentes.
Els líders eclesiàstics s'han pronunciat sobre el giny. "Són de la mateixa polaritat!" va dir el Papa Palpatí XVI. L'Església tem que matèria estranya pugui reclutar matèria normal i tornar-la estranya.
El Gran Col·lisionador d'Hadrons s'havia de posar en marxa el setembre passat, però una fallada inexplicable i inoportuna a l'hora d'aixecar un feix d'energia ho va impedir. "Em sap molt de greu", va balbucejar un dels científics, "això no ens havia passat mai abans".
14 de maig 2010
Experiments psicològics i monges lesbianes
El 1969 (?), Carl Rogers i el seu ajudant William Coulson, van organitzar uns "grups d'encontre" al convent de monges de l'Immaculate Heart of Mary, a Califòrnia. En aquests grups, l'objectiu era crear unes condicions que facilitessin la lliure expressió dels participants, per tal de desencadenar una "revelació existencial". Pel que sembla, les monges van quedar certament impactades. Al cap de pocs mesos, centenars d'elles van desertar el convent, convençudes que la vida religiosa no feia per a elles. Per altra banda, les poques que van quedar es van convertir en massa al lesbianisme. (Segons R. Kugelmann, la deserció tenia a veure amb un conflicte previ amb el cardenal conservador de Los Angeles, que era anterior a l'arribada de Rogers i Coulson.)
No era el primer cop que la psicologia feia estralls entre els eclesiàstics. El 1954, una seixantena de monjos benedictins es van sotmetre a sessions de psicoanàlisi durant un període de deu anys. Com a conseqüència, 40 dels 60 monjos van abandonar els hàbits, amb l'argument que sentien més atrets per la vida en parella. El Vaticà va reaccionar amb un decret que obligava tots els sacerdots a mantenir-se allunyats de qualsevol "teoria o pràctica" de la psicoanàlisi.
Els articles originals no semblen gaire accessibles. Hi ha alguns detalls a Mind Hacks. En el documental The Century of the Self, Coulson parla sobre el tema del convent.
No era el primer cop que la psicologia feia estralls entre els eclesiàstics. El 1954, una seixantena de monjos benedictins es van sotmetre a sessions de psicoanàlisi durant un període de deu anys. Com a conseqüència, 40 dels 60 monjos van abandonar els hàbits, amb l'argument que sentien més atrets per la vida en parella. El Vaticà va reaccionar amb un decret que obligava tots els sacerdots a mantenir-se allunyats de qualsevol "teoria o pràctica" de la psicoanàlisi.
Els articles originals no semblen gaire accessibles. Hi ha alguns detalls a Mind Hacks. En el documental The Century of the Self, Coulson parla sobre el tema del convent.
12 de maig 2010
Carta de Lope de Aguirre a Philip II
Una carta del conqueridor basc renegat Lope de Aguirre al Rei espanyol Philip II revela la veritable naturalesa de la missió dels religiosos espanyols a les Índies Occidentals:
Especialmente es tan grande la disolución de los frailes en estas partes, que, cierto, conviene que venga sobre ellos tu ira y castigo. Si quieres saber la vida que por acá tienen, es entender en mercaderías, procurar y adquirir bienes temporales, vender los Sacramentos de la Iglesia por precio; enemigos de pobres, incaritativos, ambiciosos, glotones y soberbios; de manera que, por mínimo que sea un fraile pretende mandar y gobernar todas estas tierras. Por remedio, Rey y Señor, porque destas cosas y malos exemplos, no está imprimida ni fijada la fe en los naturales; y, más te digo, que si esta disolución destos frailes no se quita de aquí no faltarán escándalos.
[...]
Pues los frailes, a ningún indio pobre quieren absolver ni predicar; y están aposentados en los mejores repartimientos del Pirú, y la vida que tienen es áspera y peligrosa, porque cada uno dellos tiene por penitencia en sus cocinas una docena de mozas, y no muy viejas, y otros tantos muchachos que les vayan a pescar: pues a matar perdices y a traer fruta, todo el repartimiento tiene que hacer con ellos; que, en fe de cristianos, te juro, Rey y Señor, que si no pones remedio en las maldades desta tierra que te ha de venir azote del cielo; y esto dígolo por avisarte de la verdad, aunque yo y mis compañeros no queremos ni esperamos de ti misericordia.
10 de maig 2010
El referèndum de la Diagonal: és imperatiu que guanyi la proposta A
Per una vegada, l'Ajuntament de Barcelona, conegut per les seves relliscades monumentals (els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures ...) i els fiascos urbanístics (la plaça de les Glòries, els magatzems de la Plaça Catalunya, l'edifici monstruós de la Plaça Francesc Macià, l'hotel Juan Carlos, l'hotel Vela ...), ha près una decisió encertada: la decisió de reformar de la Diagonal.
Sorprenentment, també ha decidit adoptar la decisió per referèndum. En l'opinió de qui escriu aquestes paraules, això és un error. Com era d'esperar, l'esperit de contradicció del populatxo ja ha començat a actuar i comença a emergir una mobilització ciutadana a favor l'opció C, que és deixar la Diagonal tal com està.
Tal com està, la Diagonal és un carrer colonitzat pel trànsit rodat. El soroll infernal dels vehicles impedeix mantenir qualsevol mena de conversació. Les voreres laterals ni tan sols permeten el pas de quatre persones de costat (dues en cada sentit). En definitiva, és un carrer hostil a la vida humana. Per tant, és imperatiu que es reformi. De les dues propostes que presenta l'Ajuntament, la més atractiva és la B, el bulevard. L'opció A, la rambla, seria reproduir l'experiment fallit que és la Rambla de Canaletes. Ambdues, però, tenen potencial per provocar el caos circulatori, amb la qual cosa, en última instància, sempre serà millor qualsevol de les dues, abans que la C.
Sorprenentment, també ha decidit adoptar la decisió per referèndum. En l'opinió de qui escriu aquestes paraules, això és un error. Com era d'esperar, l'esperit de contradicció del populatxo ja ha començat a actuar i comença a emergir una mobilització ciutadana a favor l'opció C, que és deixar la Diagonal tal com està.
Tal com està, la Diagonal és un carrer colonitzat pel trànsit rodat. El soroll infernal dels vehicles impedeix mantenir qualsevol mena de conversació. Les voreres laterals ni tan sols permeten el pas de quatre persones de costat (dues en cada sentit). En definitiva, és un carrer hostil a la vida humana. Per tant, és imperatiu que es reformi. De les dues propostes que presenta l'Ajuntament, la més atractiva és la B, el bulevard. L'opció A, la rambla, seria reproduir l'experiment fallit que és la Rambla de Canaletes. Ambdues, però, tenen potencial per provocar el caos circulatori, amb la qual cosa, en última instància, sempre serà millor qualsevol de les dues, abans que la C.
6 de maig 2010
Evidència de coneixements mèdics per part dels romans
[T]here are bred certain minute creatures which cannot be seen by the eyes, which float in the air and enter the body through the mouth and nose and there cause serious diseases. (Marcus Terentius Varro (116 aC – 27 aC), De re rustica)El cristianisme va fer més mal del que sembla. Mil cinc-cents anys després, els occidentals van haver de re-descobrir la vida microscòpica i les implicacions que té per a la salut humana.
3 de maig 2010
El Papa de Roma admet que Déu és un ésser necessari
Ho va dir en un discurs el 7 d'agost de 1985:
To be pertains to his substance: his essence is to be. He is subsisting being (esse subsistens). Precisely for this reason he cannot not be, he is "necessary" being. Differing from God who is "necessary being," the things which receive existence from him, that is, creatures, are able not to be. Being does not constitute their essence; they are "contingent" beings.El Papa de Roma, per tant, admet que Déu existeix necessàriament. Ara bé, si Déu és necessàriament, i Déu és omnipotent, això és una contradicció. Déu no pot existir necessàriament i ser omnipotent a la vegada, perquè per ser omnipotent Déu ha de poder no existir. Heus aquí la prova per contradicció de la no existència de Déu.
30 d’abr. 2010
Laporta perd els papers
Laporta, tot i el seu populisme galopant, havia aconseguit fer un paper més o menys decent com a president del Barcelona. A mesura que s'aproxima la fi del seu del mandat, però, ha acabat perdent completament els papers i dilapidant la reputació del club a nivell internacional amb tota una sèrie d'actuacions impresentables.
La darrera estracanada de l'individu ha acabat certament com el rosari de l'aurora. A l'home, se li va ocórrer que havia de mobilitzar el públic contra l'Internazionale, un error evident. Incitar les masses sol ser un perill i un desastre assegurat, com ha estat el cas. Un cop perduda l'eliminatòria tampoc ha sabut acceptar la derrota esportivament, que és el mínim que se li podia demanar. L'incident dels espersors va ser autènticament patètic.
De la mateixa manera que l'Argentina mai sortirà del pou fins que no posin un banquer suís de president del govern, el FC Barcelona tampoc anirà enlloc fins que el president no sigui algun centre-europeu disciplinat sense cap vinculació sentimental amb el club, la cultura ni el país que representa.
La darrera estracanada de l'individu ha acabat certament com el rosari de l'aurora. A l'home, se li va ocórrer que havia de mobilitzar el públic contra l'Internazionale, un error evident. Incitar les masses sol ser un perill i un desastre assegurat, com ha estat el cas. Un cop perduda l'eliminatòria tampoc ha sabut acceptar la derrota esportivament, que és el mínim que se li podia demanar. L'incident dels espersors va ser autènticament patètic.
De la mateixa manera que l'Argentina mai sortirà del pou fins que no posin un banquer suís de president del govern, el FC Barcelona tampoc anirà enlloc fins que el president no sigui algun centre-europeu disciplinat sense cap vinculació sentimental amb el club, la cultura ni el país que representa.
22 d’abr. 2010
El bang-utot
El bang-utot o bangungut és una síndrome que provoca una mort nocturna instantània. Generalment, només afecta homes joves del sud-est asiàtic en bon estat de salut, sense antecedents de malalties. La causa de la mort no es pot determinar. La víctima mor per "inhibició" d'alguna funció vital (normalment, per asfixia) mentre somia.
El 1964, Nils Larsen va documentar diversos casos de bang-utot en homes filipins a Hawaii. Un dels casos és el d'un home que compartia llit amb un altre filipí. Quan va començar a gemegar, el segon home el va despertar. Suat i pàlid, va afirmar "Gràcies a Déu que m'has despertat. Un altre minut i aquest homenet m'hauria ofegat fins a la mort". Altres supervivents expliquen somnis similars en què una criatura misteriosa apareix al costat del llit i els estrangula.
Pot un mer malsón provocar la mort? Soma Weiss va especular que factors purament emocionals poden provocar la sensibilització de certs nervis sinàptics, cosa que podria induir a una fallada cardíaca.
El 1964, Nils Larsen va documentar diversos casos de bang-utot en homes filipins a Hawaii. Un dels casos és el d'un home que compartia llit amb un altre filipí. Quan va començar a gemegar, el segon home el va despertar. Suat i pàlid, va afirmar "Gràcies a Déu que m'has despertat. Un altre minut i aquest homenet m'hauria ofegat fins a la mort". Altres supervivents expliquen somnis similars en què una criatura misteriosa apareix al costat del llit i els estrangula.
Pot un mer malsón provocar la mort? Soma Weiss va especular que factors purament emocionals poden provocar la sensibilització de certs nervis sinàptics, cosa que podria induir a una fallada cardíaca.
21 d’abr. 2010
L'operació Moshtarak es perfila com un fracàs rotund
Mesos després d'haver-se iniciat l'operació Moshtarak, unes maniobres que tenien per objectiu foragitar els guerrillers talibans de la ciutat de Marjah (que després va resultar que no era cap ciutat, sinó una enorme extensió de cultius d'opi i cabanes disperses), els resultats obtinguts per l'OTAN i els mercenaris afganesos són més aviat magres. L'ISAF només confirma sis baixes enemigues, mentre que a les pròpies files ja són 21 els morts a causa d'explosius improvisats. Les xifres coincideixen amb les que donen els talibans, que reconeixen 10 baixes. El nombre de civils morts rondaria entre els 30 i els 40. Un comandant talibà confirma la "retirada tàctica" i que es mantenen "actius" a la zona.
20 d’abr. 2010
El plagiarisme d'Apple
Ja sabiem que el monopolista Bill Gates mai no va inventar res de res, tot i el que digui el catedràtic de la Columbia. Ara sabem que l'Steve Jobs tampoc. La gran "innovació" d'Apple, en aquest cas, consisteix a plagiar els dissenys de Dieter Rams, un dissenyador funcionalista alemany que va treballar per la Braun els anys 1960.
Apple i Microsoft són dues cares de la mateixa moneda que és el capitalisme fraudulent que no només pot subsistir alimentat per la ignorància, la incultura, l'analfabetisme tecnològic i el passotisme del gran públic.
Apple i Microsoft són dues cares de la mateixa moneda que és el capitalisme fraudulent que no només pot subsistir alimentat per la ignorància, la incultura, l'analfabetisme tecnològic i el passotisme del gran públic.
13 d’abr. 2010
El tabac i l'alcohol són més perjudicials que el cannabis i l'èxtasi
Científics britànics han ideat un sistema per classificar les drogues basat en els danys potencials sobre l'individu, sobre la societat en general i la capacitat de crear addicció. De les 20 substàncies analitzades, l'heroïna i el khat són les drogues més i menys perilloses respectivament:
(1) Heroin (most harmful).
(2) Cocaine.
(3) Barbiturates.
(4) Street Methodone.
(5) Alcohol.
(6) Ketamine.
(7) Benzodiazepines.
(8) Amphetamine.
(9) Tobacco.
(10) Buprenorphine.
(11) Cannabis.
(12) Solvents.
(13) 4-MTA (para-methylthioamphetamine).
(14) LSD.
(15) Methylphenidate (ritalin).
(16) Anabolic steroids.
(17) GHB (gamma hydroxybutyric acid).
(18) Ecstasy.
(19) Alkyl nitrites.
(20) Khat (least harmful).
El que es desprèn d'aquest estudi, un cop més, és l'arbitrarietat de la llei anti-droga, que permet la comercialització d'alcohol i tabac, i en canvi manté una prohibició sobre substàncies relativament inofensives tals com el cannabis, l'LSD o l'èxtasi.
(1) Heroin (most harmful).
(2) Cocaine.
(3) Barbiturates.
(4) Street Methodone.
(5) Alcohol.
(6) Ketamine.
(7) Benzodiazepines.
(8) Amphetamine.
(9) Tobacco.
(10) Buprenorphine.
(11) Cannabis.
(12) Solvents.
(13) 4-MTA (para-methylthioamphetamine).
(14) LSD.
(15) Methylphenidate (ritalin).
(16) Anabolic steroids.
(17) GHB (gamma hydroxybutyric acid).
(18) Ecstasy.
(19) Alkyl nitrites.
(20) Khat (least harmful).
El que es desprèn d'aquest estudi, un cop més, és l'arbitrarietat de la llei anti-droga, que permet la comercialització d'alcohol i tabac, i en canvi manté una prohibició sobre substàncies relativament inofensives tals com el cannabis, l'LSD o l'èxtasi.
12 d’abr. 2010
Florentino, el geni de les finances
El pla de Florentino Pérez pel Real Madrit:
Fase 1: Fitxar els jugadors més cars del mercat
Fase 2: ?
Fase 3: Èxit
Un pla extremament brillant, que només es podia acudir a un geni de les finances de la categoria de Pérez. Només un petit detall, encara no han descobert quina és la fase 2 que permet arribar a la tan esperada fase 3 del pla.
Fase 1: Fitxar els jugadors més cars del mercat
Fase 2: ?
Fase 3: Èxit
Un pla extremament brillant, que només es podia acudir a un geni de les finances de la categoria de Pérez. Només un petit detall, encara no han descobert quina és la fase 2 que permet arribar a la tan esperada fase 3 del pla.
5 d’abr. 2010
Assassinat col·lateral
Un video filtrat a WikiLeaks mostra l'atac d'un helicòpter Apache nordamericà contra un grup de civils pacífics, amb resultat d'una dotzena de morts entre els quals dos reporters de Reuters. Els fets van tenir lloc a Bagdad, el juliol del 2007. Les imatges, enregistrades des de l'helicòpter que sobrevola la zona, mostren l'atac contra el grup de civils i posteriorment contra una furgoneta que acudeix a auxiliar els moribunds.
Els catalans, els amos del món
De mica en mica, la profecia de Francesc Pujols es va materialitzant. Agafem, per exemple, aquesta notícia publicada en un diari suec, en la qual dos individus discuteixen sobre si un català va trencar la cama a un altre català.
31 de març 2010
El fòrum europeu de les indústries culturals passa sense pena ni glòria
Françoise Benhamou es feia la següent pregunta:
Per la seva banda, Federico Motta, president de la Federació Europea d’Editors, també les ha deixat anar de l'alçada d'un campanar: "Sense copyright no pot existir cap expressió artística", deia.
Tenint en compte que la primera llei del copyright data del 1710 (i no es va generalitzar a altres arts a part de la literatura fins el 1886, amb la Convenció de Berna), resulta obvi que sense copyright poden existir i existeixen tota mena d'expressions artístiques: des de les pintures rupestres del paleolític, fins a les escultures gregues, l'art egipci, els temples romans, els frescos renaixentistes i la música barroca. Com pot una persona arribar a creure que la història de l'art comença el segle XVIII és un autèntic misteri.
“Per què tothom accepta que es pagui per altres coses, i, en canvi, no acceptem que es pagui per la cultura?” Benhamou ha remarcat el fet que quan es produeix un robatori en qualsevol altra matèria ens sembla malament però que en la cultura ho veiem normal.Si veiem normal "robar" cultura és per un motiu molt simple: perquè "robar" cultura és un crim sense víctimes. Si un lladre roba un sac de farina a un forner, aquest es queda sense el sac de farina. En canvi, si algú infringeix els drets d'un autor, l'autor no es queda sense l'obra que li han infringit! Ja m'explicaràs, estimada professora, quina mena de "robatori" és aquest en què la víctima del robatori continua tenint allò que li han robat.
Per la seva banda, Federico Motta, president de la Federació Europea d’Editors, també les ha deixat anar de l'alçada d'un campanar: "Sense copyright no pot existir cap expressió artística", deia.
Tenint en compte que la primera llei del copyright data del 1710 (i no es va generalitzar a altres arts a part de la literatura fins el 1886, amb la Convenció de Berna), resulta obvi que sense copyright poden existir i existeixen tota mena d'expressions artístiques: des de les pintures rupestres del paleolític, fins a les escultures gregues, l'art egipci, els temples romans, els frescos renaixentistes i la música barroca. Com pot una persona arribar a creure que la història de l'art comença el segle XVIII és un autèntic misteri.
24 de març 2010
La reforma sanitària i el frau comptable del PIB
El 1850, Frédéric Bastiat va advertir contra la denominada fal·làcia del vidre trencat. Suposem que un nen trenca el vidre d'una botiga. El botiguer, llavors, es veu esperonat a contractar els serveis d'un vidrier que li repari el vidre, i el resultat final és un augment net de l'activitat econòmica. La fal·làcia consisteix en creure que el vandalisme del nen ha contribuït a millorar l'economia de la ciutat. En realitat el que ha passat és que el capital acumulat en forma de finestra s'ha volatilitzat, i consegüentment la ciutat s'ha empobrit exactament pel valor de la finestra.
Aquesta paràbola del 1850 el que pretén és cridar l'atenció sobre el fet que la mesura de l'activitat econòmica, és a dir el que en termes actuals es coneix com a producte interior brut, no diu res sobre l'estoc acumulat de riquesa. Tanmateix, els governs del món prefereixen ignorar aquesta realitat i seguir utilitzant el producte interior brut per mesurar la riquesa dels diferents països.
Les ramificacions d'aquest frau comptable de proporcions colossals s'estenen pels llocs més insospitats, com ara a la tan famosa reforma sanitària de Barak Obama. Resulta que una caiguda de la despesa sanitària, ja sigui perquè els serveix sanitaris es tornen més eficients o per qualsevol altre motiu, l'únic que faria és deprimir el producte interior brut i, segons la retòrica dels economistes, provocar una "crisi" econòmica. És per això que els Estats Units no es poden permetre el luxe de reduir la despesa sanitària i seguiran pagant preus desorbitats, i tot per por de provocar una "recessió" fictícia.
Aquesta paràbola del 1850 el que pretén és cridar l'atenció sobre el fet que la mesura de l'activitat econòmica, és a dir el que en termes actuals es coneix com a producte interior brut, no diu res sobre l'estoc acumulat de riquesa. Tanmateix, els governs del món prefereixen ignorar aquesta realitat i seguir utilitzant el producte interior brut per mesurar la riquesa dels diferents països.
Les ramificacions d'aquest frau comptable de proporcions colossals s'estenen pels llocs més insospitats, com ara a la tan famosa reforma sanitària de Barak Obama. Resulta que una caiguda de la despesa sanitària, ja sigui perquè els serveix sanitaris es tornen més eficients o per qualsevol altre motiu, l'únic que faria és deprimir el producte interior brut i, segons la retòrica dels economistes, provocar una "crisi" econòmica. És per això que els Estats Units no es poden permetre el luxe de reduir la despesa sanitària i seguiran pagant preus desorbitats, i tot per por de provocar una "recessió" fictícia.
23 de març 2010
Descobert l'antídot contra l'insomni
El que la ciència mèdica no ha aconseguit, ho ha fet el Liberty Fund --un think-tank de fonamentalistes del lliure mercat: l'EconTalk, una font inesgotable de material audible que indueix al son en qüestió de segons.
12 de març 2010
L'home ós
Grizzly Man (2005) és un documental de Werner Herzog que explica les peripècies de Timothy Treadwell, un naturalista fanàtic que va viure llargues temporades envoltat d'óssos a Alaska, fins que un bon dia un ós se'l va cruspir, literalment, a ell i a la seva companya. El documental, que consisteix principalment en el material que el mateix Treadwell va rodar mentre era amb els óssos, mostra un home amb evidents problemes psicològics que es va distanciant de la realitat i endinsant-se en un món imaginat, en el qual s'erigeix com a defensor dels seus "amics" els animals, amenaçats per la maligna civilització. La farsa en què viu Treadwell adquireix proporcions dantesques. Un grup d'excursionistes (segons ell, caçadors furtius) s'acosta amb barca a la riba, mentre ell els espia darrere d'un arbust. Més endavant, descobreix un escrit que li han deixat en un tronc, que ell interpreta dramàticament com una "amenaça". En canvi, es mostra encaparrat en no voler veure la crueltat que impera en el món animal, i que justifica amb els pretexts més absurds, tals com culpar els "déus de la pluja" quan els óssos es devoren els uns als altres per falta d'aliments. Es tracta, en conclusió, d'una pel·lícula que val la pena veure, i especialment indicada per als partidaris de reintroduir óssos al Pirineu, que semblen patir una falta d'enteniment similar a la del protagonista.
10 de març 2010
El mapa genètic d'Europa
Current Biology publica un mapa genètic d'Europa construït a partir de l'anàlisi de mostres d'ADN.
El mapa revel·la que els catalans estan emparentats principalment amb els francesos i els espanyols, en menor mesura amb els italians, i més remotament amb els suïssos. El mite espanyol dels visigots cau per terra. Els finlandesos, aparentment, han eludit la interacció amb altres pobles europeus, cosa que demostra el seu bon criteri.
El mapa revel·la que els catalans estan emparentats principalment amb els francesos i els espanyols, en menor mesura amb els italians, i més remotament amb els suïssos. El mite espanyol dels visigots cau per terra. Els finlandesos, aparentment, han eludit la interacció amb altres pobles europeus, cosa que demostra el seu bon criteri.
9 de març 2010
Orlando Zapata: terrorista o delinqüent comú?
La mort d'Orlando Zapato, ex-pres cubà i nou membre del cor invisible, ha sigut una injecció de moral pel lobby anti-comunista, que s'ha afanyat a elevar-lo a la categoria d'heroi i màrtir de la llibertat. Des del 2004, Amnistia Internacional tenia catalogat Zapata com a pres "de consciència", juntament amb uns altres 54 presoners a Cuba. Ara bé, a diferència dels altres presos "de consciència", que estan condemnats per delictes de subversió contra l'ordre constitucional cubà (la majoria havent rebut assistència dels E.U.A.), Zapata mai va ser acusat ni condemnat per activitats subversives. Com s'entén, doncs, que Amnistia Internacional el posi al mateix sac que els altres presos? És un misteri. Recentment, Zapata s'havia afiliat a dues organitzacions opositores, però a banda d'això no hi ha constància de la seva activitat política. En canvi, sí que hi ha constància del seu llarg historial delictiu, que va començar el 1993 amb una condemna per violació de domicili. Posteriorment, va ser condemnat per estafa, lesions, tinença d'armes blanques i atac amb matxet amb resultat de fractura de crani, entre altres. Tot sembla indicar, per tant, que Orlando no era l'heroic terrorista que pretenen alguns, sinó un simple delinqüent de pa sucat amb oli.
19 de febr. 2010
Guia de la música electrònica
Aquesta pràctica guia de la música electrònica (requereix Flash) permet explorar tot aquest gènere musical en qüestió de minuts. La informació és bastant acurada. Com a mostra, la descripció del "Jump Up":
JUMP UP - Every song is exactly the same!!!! EVERY GOD DAMN FUCKING SONG!!! The only thing that changes is the stupid rolling basslines--and not by much. Heh. This is worse than Anthem Trance in its predictability, its formulaicness, its dilapidated sense of value or worth.
16 de febr. 2010
Les relacions tenses entre el mul·là Omar i Bin Laden
L'últim número del CTC Sentinel (PDF) publica uns extractes de les memòries d'Abu'l-Walid al-Masri, desertor d'al-Qaida i autor prolífic, que contradiuen la història segons la qual al-Qaida preparava les seves operacions anti-U.S.A. a l'Afganistan amb la connivència del mul·là Omar. Al-Masri explica com Bin Laden es va mostrar reluctant a l'hora de jurar lleialtat al mul·là, amb una sèrie d'excuses. Quan se li van acabar les excuses, va fer el jurament mitjançant un intermediari, cosa que és d'una legalitat dubtosa.
Segons aquestes memòries, el mul·là Omar havia ordenat a Bin Laden que cessés les seves operacions contra els Estats Units d'Amèrica i que desistís de fer declaracions als mitjans de comunicació. Tot i això, l'àrab el va desobeir reïteradament:
Les relacions es van mantenir tenses, fins a l'extrem que els talibans van fer tancar uns camps d'entrenament d'al-Qaida. A principis del 2000, Bin Laden es va disculpar personalment al mul·là. Ara bé, segons diu al-Masri, això no era res més que una estràtegia de Bin Laden per guanyar temps mentre acabava de planejar en secret l'operació de l'11 de setembre de 2001:
Segons aquestes memòries, el mul·là Omar havia ordenat a Bin Laden que cessés les seves operacions contra els Estats Units d'Amèrica i que desistís de fer declaracions als mitjans de comunicació. Tot i això, l'àrab el va desobeir reïteradament:
Abu Abdullah...continued to disobey the basic instructions of the Commander of the Faithful, which could be summarized under two headings. First was to halt all interviews, for either print or television media. Second was the prohibition on any military strike against the United States, as Pakistan had threatened to intervene directly against the Taliban in the event of such a strike. The Taliban could not bear up under such an intervention so long as it remained unable to control the remaining territory held by the northern resistance.
Les relacions es van mantenir tenses, fins a l'extrem que els talibans van fer tancar uns camps d'entrenament d'al-Qaida. A principis del 2000, Bin Laden es va disculpar personalment al mul·là. Ara bé, segons diu al-Masri, això no era res més que una estràtegia de Bin Laden per guanyar temps mentre acabava de planejar en secret l'operació de l'11 de setembre de 2001:
But it appears that Abu Abdullah was already at an advanced stage of preparation for the attack of September 2001, about which no one knew any details save for three individuals, one of which was Abu Abdullah himself 36 ... Nobody outside the first or second inner circle had any idea of what was going on. Of course, Mullah Omar topped the list of those kept in the dark, though it was on his head that all of the catastrophic consequences of that strike would fall, as his regime collapsed along with the Twin Towers of New York. Naturally, I was also on that list of the un-informed. Had I known, I would never have pushed with all my strength to bring about the bay`a of Abu Abdullah to Mullah Omar, since it turned out to have been an outright deception of the Commander of the Faithful, diverting his attention from a dangerous act, plotted behind his back, that undermined his fundamental prerogatives as ruler of the country and threatened the lives and fates of all Afghans.
10 de febr. 2010
El problema de la borsa
La premsa, la televisió i els mitjans de comunicació insisteixen a interpretar la borsa en uns termes totalment equívocs. La borsa no és res més que el que en la retòrica financera es coneix com un "mercat secundari", és a dir un mercat de revenda.
Per fer una analogia, és com la revenda d'entrades del futbol. Els clubs posen a la venda les entrades (el "mercat primari") i posteriorment qui les ha comprat les posa a la revenda (el "mercat secundari"). Les entrades cotitzen al mercat secundari, vol dir que els preus de les entrades fluctuen segons l'oferta i la demanda. A vegades assoleixen preus astronòmics, i a vegades no. Amb les accions és exactament igual. Les empreses emeten accions (el "mercat primari") i posteriorment es revenen al "mercat secundari", que es coneix com a "borsa".
Un cop hem entès això, la pregunta que ens hem de fer és la següent: A qui li importa si la borsa es "desploma"? En general, les úniques persones a qui hauria de preocupar són aquelles que tenien accions amb la intenció de revendre-les -els denominats especuladors-, és a dir, un percentatge ínfim de la població. A la resta de persones, la cotització dels preus de les accions ens afecta tant com ho fa la fluctuació dels raigs còsmics o el vol de les orenetes.
Tot i la escassa rellevància i el nul interès, els periodistes, comentaristes i analistes econòmics insisteixen a comentar dia sí dia també els moviments de la borsa. Ara també s'hi afegeixen els polítics. Fins a on arribarà aquesta farsa és difícil de dir.
Per fer una analogia, és com la revenda d'entrades del futbol. Els clubs posen a la venda les entrades (el "mercat primari") i posteriorment qui les ha comprat les posa a la revenda (el "mercat secundari"). Les entrades cotitzen al mercat secundari, vol dir que els preus de les entrades fluctuen segons l'oferta i la demanda. A vegades assoleixen preus astronòmics, i a vegades no. Amb les accions és exactament igual. Les empreses emeten accions (el "mercat primari") i posteriorment es revenen al "mercat secundari", que es coneix com a "borsa".
Un cop hem entès això, la pregunta que ens hem de fer és la següent: A qui li importa si la borsa es "desploma"? En general, les úniques persones a qui hauria de preocupar són aquelles que tenien accions amb la intenció de revendre-les -els denominats especuladors-, és a dir, un percentatge ínfim de la població. A la resta de persones, la cotització dels preus de les accions ens afecta tant com ho fa la fluctuació dels raigs còsmics o el vol de les orenetes.
Tot i la escassa rellevància i el nul interès, els periodistes, comentaristes i analistes econòmics insisteixen a comentar dia sí dia també els moviments de la borsa. Ara també s'hi afegeixen els polítics. Fins a on arribarà aquesta farsa és difícil de dir.
29 de gen. 2010
Incompetència a la Lliga de Futbol de Professional
El reglament de la Federació Espanyola de Futbol especifica el procediment de desempat en cas que dos o més equips acabin la competició amb el mateix nombre de punts (pag. 5):
Tanmateix, és possible constatar que a la Lliga de Futbol Professional no saben, o no volen, aplicar el reglament. Aquesta és la classificació final de la temporada 2000-01 publicada a la plana web oficial de la LFP:
D'entrada, veiem les columnes erròniament anomenades GA i GH, que corresponen als gols a favor i en contra respectivament, i la total absència d'una columna amb la diferència de gols (ho deuen deixar com a exercici per al lector). A les posicions 12, 13 i 14 es produeix un triple empat a 43 punts entre Real Sociedad, Athletic Bilbao i Rayo Vallecano, ara bé, la classificació que dóna la LFP és absolutament incorrecta.
Segons el reglament citat anteriorment, el primer criteri per desempatar entre 3 o més equips és la millor puntuació que correspongui a tenor dels resultats obtinguts entre ells. Si fem cas d'això, els partits entre els equips empatats són:
i els punts obtinguts per cada un d'ells:
El Rayo Vallecano, per tant, queda exclòs, i a continuació es dirimeix l'empat entre l'Atlètic Bilbao i la Reial Societat segons la major diferència de gols a favor i en contra en els partits jugats entre aquests dos equips, que resulta que és zero en tots dos casos. Per tant, és necessari desempatar amb la diferència global de gols, que també és igual, -16, en tots dos casos. Per tant, el següent pas és desempatar amb el nombre total de gols a favor, que és favorable a la Reial Societat (52, contra els 44 de l'Atlètic). Per tant la classificació correcta a les posicions 12, 13 i 14 és: 12. Sociedad, 13. AthBilbao, 14. Vallecano.
El frau de la Lliga de Futbol Professional queda d'aquesta manera exposat. Es pot comprovar un frau similar a la classificació final de segona divisió de les temporades 2001-02 i 2007-08.
Tanmateix, és possible constatar que a la Lliga de Futbol Professional no saben, o no volen, aplicar el reglament. Aquesta és la classificació final de la temporada 2000-01 publicada a la plana web oficial de la LFP:
D'entrada, veiem les columnes erròniament anomenades GA i GH, que corresponen als gols a favor i en contra respectivament, i la total absència d'una columna amb la diferència de gols (ho deuen deixar com a exercici per al lector). A les posicions 12, 13 i 14 es produeix un triple empat a 43 punts entre Real Sociedad, Athletic Bilbao i Rayo Vallecano, ara bé, la classificació que dóna la LFP és absolutament incorrecta.
Segons el reglament citat anteriorment, el primer criteri per desempatar entre 3 o més equips és la millor puntuació que correspongui a tenor dels resultats obtinguts entre ells. Si fem cas d'això, els partits entre els equips empatats són:
2000-10-22 Vallecano Sociedad 4 1
2000-11-26 AthBilbao Vallecano 4 2
2001-01-14 Sociedad AthBilbao 0 2
2001-03-03 Sociedad Vallecano 2 0
2001-04-22 Vallecano AthBilbao 1 2
2001-06-10 AthBilbao Sociedad 1 3
i els punts obtinguts per cada un d'ells:
AthBilbao 9
Sociedad 6
Vallecano 3
El Rayo Vallecano, per tant, queda exclòs, i a continuació es dirimeix l'empat entre l'Atlètic Bilbao i la Reial Societat segons la major diferència de gols a favor i en contra en els partits jugats entre aquests dos equips, que resulta que és zero en tots dos casos. Per tant, és necessari desempatar amb la diferència global de gols, que també és igual, -16, en tots dos casos. Per tant, el següent pas és desempatar amb el nombre total de gols a favor, que és favorable a la Reial Societat (52, contra els 44 de l'Atlètic). Per tant la classificació correcta a les posicions 12, 13 i 14 és: 12. Sociedad, 13. AthBilbao, 14. Vallecano.
El frau de la Lliga de Futbol Professional queda d'aquesta manera exposat. Es pot comprovar un frau similar a la classificació final de segona divisió de les temporades 2001-02 i 2007-08.
21 de gen. 2010
Es prepara una crisi humanitària a la Xina
Un estudi de l'acadèmia xinesa de les ciències socials afirma que cap el 2020 a la Xina hi haurà uns 24 milions d'homes incapaços de trobar una dona, com a resultat de la tradició dels avortaments selectius que ha arrelat en aquell país. El programador del fetchmail, Eric Raymond, elucubra sobre aquesta dada inquietant en el seu blog, fent una sèrie d'especulacions, i conclou que una gran guerra en els pròxims 10 anys serà "inevitable". Tanmateix, sembla poc probable que una simple guerra regional pugui mantenir distrets a tants milions d'individus. Si els pseudo-comunistes es veuen abocats a la guerra, és més raonable pensar que tindrà un abast intercontinental i milers de milions de soldats a cada bàndol. Caldrà, doncs, està preparats per l'eventualitat que l'actual insípid període d'entre-guerres deixi pas a una nova era de moviment i exitació.
20 de gen. 2010
L'equivalent al 23% del PIB en suborns
Segons un informe de l'Agència de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim (UNODC), durant el 2009 els ciutadans afganesos van haver de pagar uns 2.490 milions de dòlars en suborns, cosa que equival al 23% del producte interior brut del país.
17 de gen. 2010
Casos de terrorisme contra l'Iran
Relació de casos sospitosos de terrorisme contra científics i oficials involucrats en el programa nuclear iranià:
- Ardeshir Hassanpour. Professor universitari i científic del Centre de Tecnologia Nuclear. Va morir el 2007, enverinat. Segons unes opinions, la mort va ser fortuïta. Segons Stratfor, va ser assassinat pels serveis d'espionatge israelians.
- Ali-Reza Asgari. General de Brigada dels Guardians de la Revolució. Desaparegut a Istambul, el 2007. Segons unes fonts, hauria "desertat". Segons altres, va ser segrestat en una operació conjunta del Mossad i la CIA.
- Shahram Amiri. Científic nuclear. Va desaparèixer el 2009, durant una peregrinació a la Meca. Segons el govern iranià, va ser detingut pels saudites i entregat a la CIA. Segons altres opinions, també hauria desertat.
- Masoud Alimohammadi. Científic nuclear. Assassinat el 2010, amb una bicicleta bomba.
13 de gen. 2010
Les fal·làcies de Xavier Sala-i-Martin (episodi 3875)
Preguntat sobre si unes eleccions amb molts candidats serien un error, Sala-i-Martin ha respost:
"El Barça és una nació lliure i democràtica, per tant els ciutadans tenen tota la llibertat de presentar-se lliurement i quants més n'hi hagi millor."
Amb aquestes declaracions, Sala-i-Martin ens vol fer creure que davant d'una elecció és desitjable el major nombre possible d'alternatives. Aquesta creença es basa en la idea que en augmentar el nombre d'alternatives augmenten les probabilitats que alguna de les alternatives s'ajusti més adequadament a les preferències de l'individu que fa l'elecció i, com a conseqüència, les probabilitats que la satisfacció general de l'individu sigui major.
Aquesta idea ridícula ha estat reiteradament desacreditada en dotzenes d'experiments científics. Un excés d'alternatives fàcilment provoca un "efecte desmotivador" causat per la dubitació (això és, la persona decideix no decidir), per una banda, i condueix a estratègies de decisió simplificades i consegüentment a resultats subòptims (vegeu Iyengar i Lepper (2000), i Iyengar, Jiang i Hubberman (2003)). Fins i tot en el cas improbable que la persona aconsegueixi encertar la decisió correcta, el seu benestar "subjectiu" és menor quan ha de triar entre diverses opcions que quan només hi ha una única opció (Brenner, Rottenstreich i Sood (1999)).
Sala-i-Martin segueix predicant el seu pseudo-liberalisme i la seva pseudo-teoria de l'elecció, que ja no és cap teoria perquè ha estat completament refutada per l'evidència empírica.
"El Barça és una nació lliure i democràtica, per tant els ciutadans tenen tota la llibertat de presentar-se lliurement i quants més n'hi hagi millor."
Amb aquestes declaracions, Sala-i-Martin ens vol fer creure que davant d'una elecció és desitjable el major nombre possible d'alternatives. Aquesta creença es basa en la idea que en augmentar el nombre d'alternatives augmenten les probabilitats que alguna de les alternatives s'ajusti més adequadament a les preferències de l'individu que fa l'elecció i, com a conseqüència, les probabilitats que la satisfacció general de l'individu sigui major.
Aquesta idea ridícula ha estat reiteradament desacreditada en dotzenes d'experiments científics. Un excés d'alternatives fàcilment provoca un "efecte desmotivador" causat per la dubitació (això és, la persona decideix no decidir), per una banda, i condueix a estratègies de decisió simplificades i consegüentment a resultats subòptims (vegeu Iyengar i Lepper (2000), i Iyengar, Jiang i Hubberman (2003)). Fins i tot en el cas improbable que la persona aconsegueixi encertar la decisió correcta, el seu benestar "subjectiu" és menor quan ha de triar entre diverses opcions que quan només hi ha una única opció (Brenner, Rottenstreich i Sood (1999)).
Sala-i-Martin segueix predicant el seu pseudo-liberalisme i la seva pseudo-teoria de l'elecció, que ja no és cap teoria perquè ha estat completament refutada per l'evidència empírica.
11 de gen. 2010
L'escena en què Joe entra a visitar una casa
Joe (Joe d'Allesandro) entra per la finestra en una casa per veure si hi troba alguna cosa que pugui utilitzar ell a casa seva. Durant la visita és enxampat in fraganti per la propietària, Jane (Jane Forth), que personifica la clàssica dona avassalladora que et perfora la massa encefàlica amb la seva xerrameca incessant. La resta de personatges femenins que apareixen a la pel·lícula pertanyen tots a aquesta mateixa categoria. Cal destacar l'actuació d'Andrea Feldman, una psicòtica genuïna que va acabar suïcidada el 1972. De la "triologia" de Paul Morrissey, no hi ha dubte que Trash (1970) és la més reeixida, i puc dir sense por de contradir-me que és l'obra mestra del cinema underground. Heat (1973) és un remake de Sunset Boulevard (1950) on el kitsch adquireix tota una nova dimensió. És una pel·lícula plena d'escenes extremament desagradables i que sembla rodada per un video-aficionat. Flesh (1968) em va resultar soporífera, tal vegada com a conseqüència d'haver vist la versió en italià, un idioma que desconec.
8 de gen. 2010
L'enemic xinès
La fotografia és del decorat del remake de Red Dawn, que segons diuen s'estrenerà el 2010. A l'original de 1984, eren els russos qui envaïen els Estats Units, però sembla que aquesta hipòtesi ara ha perdut credibilitat. A la nova versió, els dolents són els xinesos. Imatges del rodatge (xinès). Article de l'Asia Times (anglès).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
