31 d’oct. 2010
28 d’oct. 2010
El representant de déu a la terra
Si aquest suposat Papa de Roma es pensa que ens quedarem de braços plegats, mentre ell es passeja pel món amb el seu carro blindat, promulgant les seves creences ridícules, irracionals, doncs té tota la raó.
14 d’oct. 2010
Ni els sord-cecs se salven dels lladres
Bryen Yunashko (que és sord i cec) estava esperant un autobus que el portés a l'aeroport per agafar un avió cap a Sevilla. Mentre treia el seu pal blanc de cec d'una bossa, va cometre el terrible error de perdre el contacte físic amb les seves pertinences uns breus instants. Segons explica en el seu blog:
On Saturday morning, just as I was leaving Barcelona to head down to Sevilla, I got robbed. I was at the bus depot waiting for the airport shuttle bus to take me to BCN when I put down my laptop bag and camera bag so I could pull out my white cane. Barely a moment passed by when all of a sudden I got jostled and in that split second… whoever it was was gone and so were my two shoulder bags.
12 d’oct. 2010
Les fal·làcies de Sala-i-Martin (episodi 359)
El catedràtic de la Columbia es deu pensar que és una mena d'iconoclasta. Sembla que sent una necessitat imperiosa de destacar i anar a contracorrent. Aquest cop, l'home perd completament els papers amb una invectiva contra el reciclatge que no s'aguanta per enlloc.
L'article comença amb una dada que pretén il·lustrar els "perills" del reciclatge. El catedràtic ens informa que a la Xina ha esclatat una terrible emergència sanitària, per culpa d'uns preservatius reciclats. La història d'entrada resulta francament inversemblant, i efectivament només cal fer un parell de consultes per veure que és una llegenda urbana sense fonament que deuria publicar algun tabloide. Aquest començament accidentat ja ens dóna pistes sobre el rigor científic i el nivell intel·lectual de l'article que tenim entre mans.
El catedràtic continua i intenta fer una mena de categorització dels béns que es reciclen i els que no i per quins motius, però no se n'acaba de sortir. Sembla que confon el reciclatge amb la reutilització quan afirma que moltes persones "reciclen" la vaixella. Es refereix, suposem, a la pràctica de rentar els plats i guardar-los, en lloc de llençar-los i comprar-ne de nous cada cop.
Llavors és quan passa a parlar de la separació de les escombraries. Segons el catedràtic, el cost de separar les escombraries és molt "alt", i dubta que valgui la pena fer-ho. Com que, segons ell, no s'ha demostrat que valgui la pena, diu que l'estat no l'hauria d'obligar a separar-les.
Anem per parts. La diatriba del catedràtic aporta poques, per no dir cap dada empírica. Més aviat es dedica a sembrar l'ombra del dubte. Que si separar les escombraries és un inconvenient, que si ocupen molt espai, que si un cop separades les tornen a ajuntar i tot no és res més que una farsa. D'aquestes fal·làcies i d'altres ja se n'han ocupat prou fonts qualificades, de manera que no cal repetir-ho. El tema de si el reciclatge és rendible o no, només cal fer un mínim esforç per trobar dotzenes de casos a diferents indrets del món on certament és rendible. Per exemple, la ciutat de Cleveland paga 30$ per tona abocada, però rep 26$ per tona que recicla. És a dir, que amb els ingressos del reciclatge cobreixen més d'un 80% dels costos d'abocament d'una quantitat equivalent de no-reciclables. Cada tona que no es recicla i es podria haver reciclat costa 56$ als ciutadans de Cleveland.
Per acabar, però hem de reconèixer que el catedràtic té raó en una cosa. L'estat no hauria d'obligar-lo a separar les escombraries. Si qualsevol sonat anti-reciclatge no vol seguir les normes del sistema públic de recollida d'escombraries, hauria de tenir tot el dret de deixar de pagar l'impost corresponent, comprar la seva pròpia parcel·la en un abocador controlat i portar-hi les seves escombraries de la manera que cregui més convenient, separades o sense separar. En cas contrari, suggereixo que deixi de somicar.
L'article comença amb una dada que pretén il·lustrar els "perills" del reciclatge. El catedràtic ens informa que a la Xina ha esclatat una terrible emergència sanitària, per culpa d'uns preservatius reciclats. La història d'entrada resulta francament inversemblant, i efectivament només cal fer un parell de consultes per veure que és una llegenda urbana sense fonament que deuria publicar algun tabloide. Aquest començament accidentat ja ens dóna pistes sobre el rigor científic i el nivell intel·lectual de l'article que tenim entre mans.
El catedràtic continua i intenta fer una mena de categorització dels béns que es reciclen i els que no i per quins motius, però no se n'acaba de sortir. Sembla que confon el reciclatge amb la reutilització quan afirma que moltes persones "reciclen" la vaixella. Es refereix, suposem, a la pràctica de rentar els plats i guardar-los, en lloc de llençar-los i comprar-ne de nous cada cop.
Llavors és quan passa a parlar de la separació de les escombraries. Segons el catedràtic, el cost de separar les escombraries és molt "alt", i dubta que valgui la pena fer-ho. Com que, segons ell, no s'ha demostrat que valgui la pena, diu que l'estat no l'hauria d'obligar a separar-les.
Anem per parts. La diatriba del catedràtic aporta poques, per no dir cap dada empírica. Més aviat es dedica a sembrar l'ombra del dubte. Que si separar les escombraries és un inconvenient, que si ocupen molt espai, que si un cop separades les tornen a ajuntar i tot no és res més que una farsa. D'aquestes fal·làcies i d'altres ja se n'han ocupat prou fonts qualificades, de manera que no cal repetir-ho. El tema de si el reciclatge és rendible o no, només cal fer un mínim esforç per trobar dotzenes de casos a diferents indrets del món on certament és rendible. Per exemple, la ciutat de Cleveland paga 30$ per tona abocada, però rep 26$ per tona que recicla. És a dir, que amb els ingressos del reciclatge cobreixen més d'un 80% dels costos d'abocament d'una quantitat equivalent de no-reciclables. Cada tona que no es recicla i es podria haver reciclat costa 56$ als ciutadans de Cleveland.
Per acabar, però hem de reconèixer que el catedràtic té raó en una cosa. L'estat no hauria d'obligar-lo a separar les escombraries. Si qualsevol sonat anti-reciclatge no vol seguir les normes del sistema públic de recollida d'escombraries, hauria de tenir tot el dret de deixar de pagar l'impost corresponent, comprar la seva pròpia parcel·la en un abocador controlat i portar-hi les seves escombraries de la manera que cregui més convenient, separades o sense separar. En cas contrari, suggereixo que deixi de somicar.
10 d’oct. 2010
6 d’oct. 2010
5 d’oct. 2010
El problema identitari
Els nacionalistes que diuen que no són nacionalistes acusen a uns altres suposats nacionalistes de tenir un problema identitari. Aquest problema identitari mai queda del tot especificat. Alguns diuen que és una obsessió identitària, uns altres utilitzen uns termes més nebulosos i parlen d'idolatria idententitària, uns altres fins i tot de narcisisme identitari. Hi ha varietat d'opinions, si bé tots coincideixen en que es tracta d'un problema identitari. La qüestió és que la nombrosa facció nacionalista que diu que no és nacionalista mai no ha sigut capaç de produir una simple definició de la paraula nacionalisme ni de cap dels seus derivats. Aquests nacionalistes tenen una identitat basada en allò que ells consideren que és el nacionalisme (raó per la qual s'auto-anomenen no nacionalistes), però al mateix temps són incapaços de dir en termes precisos què és el nacionalisme. I si ni poden dir que és el nacionalisme, lògicament tampoc poden dir què és el no nacionalisme. En altres paraules, la seva pròpia identitat. Vet aquí el problema identitari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
