La maquinària de l'anti-ciència climàtica

El Dr John Mashey explica els resultats de la seva investigació sobre el lobby de l'anti-ciència climàtica, amb un resultats que confirmen totes les sospites. El video és interessant de veure, ja que a banda d'aportar dades curioses, dóna una idea bastant esgarrifosa de fins a quin punt són capaços d'arribar certs poders fàctics, que no es limiten a fer una operació d'intoxicació i desprestigi com el món n'ha vist poques, sinó que no tenen cap escrúpol a l'hora de robar comunicacions privades, amenaçar i intimidar científics, per tal d'aconseguir els seus objectius menyspreables. Per desgràcia, el video només està disponible en Flash.

L'home boig

¿No heu sentit parlar d'aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!»?—Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s'ha perdut?, deia l'un. ¿És que s'ha extraviat com un infant?, deia l'altre. ¿O és que s'ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n'ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat?—així cridaven i reien en desori. L'home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «¿A on ha anat Déu?», cridà. «Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort—vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com ho hem fet? ¿Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? ¿Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? ¿Cap a on es mou ara? ¿Cap a on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constanment? ¿No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem com a través d'un no-res infinit? ¿No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer més fred? ¿No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? ¿No ensumem encara res de la putrefacció divina?—també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha ensangonat sota els nostres coltells—¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem purificar-nos? quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? ¿No és massa gran per a nosaltres la grandesa d'aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres maiteixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran—i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d'aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!»—Aquí callà l'home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llança a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s'apagà. «He vingut massa d'hora», digué aleshores, «encara no estic a la meva època». «Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament—encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per a ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l'estel més llunyà—i, nogensmenys, són ells els qui l'han dut a terme!»—Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies, i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: «Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»

El video manipulat del Real Madrid

Hores després de la semi-final de la Copa d'Europa de dimecres passat, va començar a circular un video de l'entrada de Pepe a Alves, que va costar la tarjeta vermella directa al jugador del Madrid. En aquest video es veia que el jugador Pepe tocava la pilota i no tocava la cama del jugador Alves. El video es va veure per primer cop a Intereconomia, a on el van presentar dient que havien "ampliat" la imatge. Els dies següents el van reproduir els diaris del Real Madrid (Marca i AS) i el mateix Real Madrid que el va projectar a tort i a dret abans de la roda de premsa del traductor portuguès en què va assegurar que les "imatges parlen per si soles".

Després hi van haver rumors que el video estava manipulat. Alguns aficionats van analitzar el video frame per frame i van trobar una discrepància amb una altra versió de la mateixa escena. Aquest experiment es pot reproduir fàcilment amb qualsevol programa de reproducció de video que permeti la reducció frame a frame. Es pot comprovar que efectivament un dels dos videos està manipulat:


Els videos mostren exactament la mateixa jugada des del mateix angle, però hi ha un frame (i només un) que és diferent en un video respecte a l'altre. En un video, Pepe clarament no toca Alves. A l'altre, el toca clarament. És evident que aquesta discrepància entre els dos videos només pot ser el resultat de la intervenció humana. Algú ha volgut re-escriure la història i canviar els fets. Quin dels dos videos és el que està manipulat és difícil de dir, a causa que no tenim accés a la filmació original. Per tant, només podem especular. Ampliant la imatge, es pot comprovar que en el video en què Pepe no toca Alves, la imatge efectivement sembla haver estat retocada:


Considerant els precedents, que són que diaris del Real Madrid ja han publicat imatges manipulades amb anterioritat, calumniat i difamat els rivals del Real Madrid, és pràcticament segur que el video del Real Madrid és el que és fals. El que és sorprenent d'aquesta història és que una manipulació d'aquesta magnitud acabarà passant, segons sembla, amb total impunitat. Per què els periodistes que tenen els recursos i la capacitat tècnica per desenmascarar aquest frau romanen en silenci? Aquest és el misteri.

No tinc cap Iphone ni cap Ipad

Els que es dediquen al màrqueting (un frau monumental basat en la manipulació psicològica a gran escala i l'explotació de la naturalesa humana en benefici propi) no es conformen a traïcionar la humanitat i apunyalar-la per l'esquena, ara també pretenen dictar les normes d'ortografia i tornar-nos a un estat pre-medieval. Però per quin motiu algú hauria de fer cas del que diuen aquesta patuleia? Per desgràcia, les masses de consumidors-zombis es deixen portar per la corrent i segueixen el joc. No és el cas de Donald Knuth, que recentment va anunciar al món el seu iTeX, amb instruccions precises no només de com s'havia d'escriure el nom, sinó també de com s'havia de pronunciar: amb un to ascendent cap al final, acompanyat del dring d'una campaneta. Més tard va aclarir que tot i que el dring de la campaneta formava part del nom, en realitat era opcional.

Oda a Cantona

One touch. Then turn. Then open the defense. Then, gliding down your private corridor arriving as the backs go screaming out, you slide into slow motion as you score, again, in the heroic present tense. As Trevor says, that’s what it’s all about. Like boxing and the blues it’s poor man’s art. It’s where the millions possess a gift as vital as it looks vicarious. While Fergie chews and struts like Bonaparte, we see the pride of London getting stiffed and victory falls on the Republic, us.

But Eric, what about that Monsieur Hyde? Your second half who grows like fleurs de mal, who shows his studs, his fangs and his disdain? Who gets sent off then nearly sent inside? The thumping jobsworths [?] at the Mondiale?

Leave thuggery to thugs and use your brain.

Now choose the spot before the ball arrives. Now chest it, tee it, volley from the D. Now Wimbledon, like extras, simply look. And even Hansen [?] feels he must agree: this luxury is why the game survives: this poetry that steps outside the book.

Sean O'Brien

La histèria dels nens robats

Sembla ser que els mitjans de comunicació ja han trobat un altre filó: els nens robats. Aquests dies surten nens robats de sota les pedres. A les emissores de ràdio no para de trucar gent explicant que els hi han robat els fills, o que sospiten que tenen un germà robat, o que creuen que ells mateixos són robats! Altres afirmen que la mera possibilitat de tenir un germà robat sense ells saber-ho els preocupa d'allò més.

Aquesta histèria al voltant dels nens robats no té cap mena de justificació. En primer lloc, els rumors sobre nens robats no tenen credibilitat. Robar tal quantitat de nens és impossible de fer sense que algú no se n'adoni. Una conspiració que impliqui a tanta gent és impossible de mantenir en secret, ja que la probabilitat que algú esbombi un secret augmenta de forma exponencial com més gran és el nombre de persones que coneix el secret.En segon lloc, no té cap importància si hom és robat o no robat. Pretendre que tens un vincle sentimental amb els teus pares biològics (o els teus germans biològics) que no has conegut mai pel simple fet que compartiu un percentatge de material genètic infinitesimalment més elevat que amb la resta de la gent no s'aguanta per enlloc.

Larry David i l'schmuck

Larry David té un encontre amb el clàssic schmuck en un restaurant. . .

El periodisme esportiu

De totes les formes de periodisme que existeixen al món, el periodisme esportiu és la de més baixa categoria. És clar que hi ha excepcions, com Josep Maria Puyal o Sid Lowe:

Meanwhile, right about the time Andrés Iniesta was posting pictures in his pants, in a warehouse somewhere they were already rushing off a batch of T-shirts to go with the Barça tupperware, Barça knives and Barça tool set. Blue and yellow and yours for just €9.95. On the back it reads: “great theatre”. On the front it does not read anything much. Just the dateline and the score from last night’s clásico between Barcelona and Real Madrid: Camp Nou, 29/11/2010. 5-0. And, above that, a giant yellow hand.