El fòrum europeu de les indústries culturals passa sense pena ni glòria

Françoise Benhamou es feia la següent pregunta:

“Per què tothom accepta que es pagui per altres coses, i, en canvi, no acceptem que es pagui per la cultura?” Benhamou ha remarcat el fet que quan es produeix un robatori en qualsevol altra matèria ens sembla malament però que en la cultura ho veiem normal.

Si veiem normal "robar" cultura és per un motiu molt simple: perquè "robar" cultura és un crim sense víctimes. Si un lladre roba un sac de farina a un forner, aquest es queda sense el sac de farina. En canvi, si algú infringeix els drets d'un autor, l'autor no es queda sense l'obra que li han infringit! Ja m'explicaràs, estimada professora, quina mena de "robatori" és aquest en què la víctima del robatori continua tenint allò que li han robat.

Per la seva banda, Federico Motta, president de la Federació Europea d’Editors, també les ha deixat anar de l'alçada d'un campanar: "Sense copyright no pot existir cap expressió artística", deia.

Tenint en compte que la primera llei del copyright data del 1710 (i no es va generalitzar a altres arts a part de la literatura fins el 1886, amb la Convenció de Berna), resulta obvi que sense copyright poden existir i existeixen tota mena d'expressions artístiques: des de les pintures rupestres del paleolític, fins a les escultures gregues, l'art egipci, els temples romans, els frescos renaixentistes i la música barroca. Com pot una persona arribar a creure que la història de l'art comença el segle XVIII és un autèntic misteri.

La reforma sanitària i el frau comptable del PIB

El 1850, Frédéric Bastiat va advertir contra la denominada fal·làcia del vidre trencat. Suposem que un nen trenca el vidre d'una botiga. El botiguer, llavors, es veu esperonat a contractar els serveis d'un vidrier que li repari el vidre, i el resultat final és un augment net de l'activitat econòmica. La fal·làcia consisteix en creure que el vandalisme del nen ha contribuït a millorar l'economia de la ciutat. En realitat el que ha passat és que el capital acumulat en forma de finestra s'ha volatilitzat, i consegüentment la ciutat s'ha empobrit exactament pel valor de la finestra.

Aquesta paràbola del 1850 el que pretén és cridar l'atenció sobre el fet que la mesura de l'activitat econòmica, és a dir el que en termes actuals es coneix com a producte interior brut, no diu res sobre l'estoc acumulat de riquesa. Tanmateix, els governs del món prefereixen ignorar aquesta realitat i seguir utilitzant el producte interior brut per mesurar la riquesa dels diferents països.

Les ramificacions d'aquest frau comptable de proporcions colossals s'estenen pels llocs més insospitats, com ara a la tan famosa reforma sanitària de Barak Obama. Resulta que una caiguda de la despesa sanitària, ja sigui perquè els serveix sanitaris es tornen més eficients o per qualsevol altre motiu, l'únic que faria és deprimir el producte interior brut i, segons la retòrica dels economistes, provocar una "crisi" econòmica. És per això que els Estats Units no es poden permetre el luxe de reduir la despesa sanitària i seguiran pagant preus desorbitats, i tot per por de provocar una "recessió" fictícia.

Descobert l'antídot contra l'insomni

El que la ciència mèdica no ha aconseguit, ho ha fet el Liberty Fund --un think-tank de fonamentalistes del lliure mercat: l'EconTalk, una font inesgotable de material audible que indueix al son en qüestió de segons.

L'home ós

Grizzly Man (2005) és un documental de Werner Herzog que explica les peripècies de Timothy Treadwell, un naturalista fanàtic que va viure llargues temporades envoltat d'óssos a Alaska, fins que un bon dia un ós se'l va cruspir, literalment, a ell i a la seva companya. El documental, que consisteix principalment en el material que el mateix Treadwell va rodar mentre era amb els óssos, mostra un home amb evidents problemes psicològics que es va distanciant de la realitat i endinsant-se en un món imaginat, en el qual s'erigeix com a defensor dels seus "amics" els animals, amenaçats per la maligna civilització. La farsa en què viu Treadwell adquireix proporcions dantesques. Un grup d'excursionistes (segons ell, caçadors furtius) s'acosta amb barca a la riba, mentre ell els espia darrere d'un arbust. Més endavant, descobreix un escrit que li han deixat en un tronc, que ell interpreta dramàticament com una "amenaça". En canvi, es mostra encaparrat en no voler veure la crueltat que impera en el món animal, i que justifica amb els pretexts més absurds, tals com culpar els "déus de la pluja" quan els óssos es devoren els uns als altres per falta d'aliments. Es tracta, en conclusió, d'una pel·lícula que val la pena veure, i especialment indicada per als partidaris de reintroduir óssos al Pirineu, que semblen patir una falta d'enteniment similar a la del protagonista.

El mapa genètic d'Europa

Current Biology publica un mapa genètic d'Europa construït a partir de l'anàlisi de mostres d'ADN.


El mapa revel·la que els catalans estan emparentats principalment amb els francesos i els espanyols, en menor mesura amb els italians, i més remotament amb els suïssos. El mite espanyol dels visigots cau per terra. Els finlandesos, aparentment, han eludit la interacció amb altres pobles europeus, cosa que demostra el seu bon criteri.

Orlando Zapata: terrorista o delinqüent comú?

La mort d'Orlando Zapato, ex-pres cubà i nou membre del cor invisible, ha sigut una injecció de moral pel lobby anti-comunista, que s'ha afanyat a elevar-lo a la categoria d'heroi i màrtir de la llibertat. Des del 2004, Amnistia Internacional tenia catalogat Zapata com a pres "de consciència", juntament amb uns altres 54 presoners a Cuba. Ara bé, a diferència dels altres presos "de consciència", que estan condemnats per delictes de subversió contra l'ordre constitucional cubà (la majoria havent rebut assistència dels E.U.A.), Zapata mai va ser acusat ni condemnat per activitats subversives. Com s'entén, doncs, que Amnistia Internacional el posi al mateix sac que els altres presos? És un misteri. Recentment, Zapata s'havia afiliat a dues organitzacions opositores, però a banda d'això no hi ha constància de la seva activitat política. En canvi, sí que hi ha constància del seu llarg historial delictiu, que va començar el 1993 amb una condemna per violació de domicili. Posteriorment, va ser condemnat per estafa, lesions, tinença d'armes blanques i atac amb matxet amb resultat de fractura de crani, entre altres. Tot sembla indicar, per tant, que Orlando no era l'heroic terrorista que pretenen alguns, sinó un simple delinqüent de pa sucat amb oli.