“Per què tothom accepta que es pagui per altres coses, i, en canvi, no acceptem que es pagui per la cultura?” Benhamou ha remarcat el fet que quan es produeix un robatori en qualsevol altra matèria ens sembla malament però que en la cultura ho veiem normal.Si veiem normal "robar" cultura és per un motiu molt simple: perquè "robar" cultura és un crim sense víctimes. Si un lladre roba un sac de farina a un forner, aquest es queda sense el sac de farina. En canvi, si algú infringeix els drets d'un autor, l'autor no es queda sense l'obra que li han infringit! Ja m'explicaràs, estimada professora, quina mena de "robatori" és aquest en què la víctima del robatori continua tenint allò que li han robat.
Per la seva banda, Federico Motta, president de la Federació Europea d’Editors, també les ha deixat anar de l'alçada d'un campanar: "Sense copyright no pot existir cap expressió artística", deia.
Tenint en compte que la primera llei del copyright data del 1710 (i no es va generalitzar a altres arts a part de la literatura fins el 1886, amb la Convenció de Berna), resulta obvi que sense copyright poden existir i existeixen tota mena d'expressions artístiques: des de les pintures rupestres del paleolític, fins a les escultures gregues, l'art egipci, els temples romans, els frescos renaixentistes i la música barroca. Com pot una persona arribar a creure que la història de l'art comença el segle XVIII és un autèntic misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada