La psicologia de l'anti-fan

El doctor David Hassan, de la Universitat de l'Úlster, explica les preferències dels nord-irlandesos pel que fa a la Copa del Món de futbol:

The majority of people like to see England lose - and ideally on penalties or as the result of some obvious injustice.

The majority of the nationalist and republican population clearly want to see the English defeated, though perhaps not until the latter rounds of the tournament, and supporters of the NI team have a footballing rivalry with the English, which means they would be pleased to see England beaten too - albeit for different reasons.

La psicologia de l'anti-fan és més complexa del que hom podria pensar d'entrada. Els nord-irlandesos anti-Anglaterra sembla que valoren més una derrota injusta (que es podria considerar fins i tot, a ulls d'alguns, com una victòria moral) o una derrota per mala sort, que no pas una derrota contundent de l'equip anglès.

Ha enfonsat l'IMF l'economia de Jamaica?

Segons el documental Life and Debt (2001), els programes del Fons Monetari Internacional durant la dècada dels 1980 i 1990 van ser una catastrofe.

Les prediccions dels experts financers

Segons UBS, la Unió de Banquers Suïssos:

• L'equip amb més probabilitats de guanyar la Copa del Món és el Brasil, seguit d'Alemanya i Itàlia.
  
• És altament improbable que Espanya i Sud-Àfrica arribin a semi-finals.

Segons Goldman Sachs, els equips amb més probabilitats de ser campions del món són:

1. Brasil (13,76%)
2. Espanya (10,46%)
3. Alemanya (9,40%)
4. Anglaterra (9,38%)
5. Argentina (9,08%)

Els de JP Morgan profetitzen els tres primers classificats:

1. Anglaterra
   
2. Espanya
   
3. Holanda

Per acabar, el Banc de Dinamarca prediu que:

• Portugal, Espanya i Itàlia s'eliminaran entre si i Alemanya eliminarà Itàlia.
• La final la jugarà Alemanya contra el Brasil i guanyarà el Brasil.

i la classificació quedarà:

1. Brasil
2. Alemanya
3. Itàlia
4. Anglaterra

Els "morenos" de Núñez

Connell fa una retrospectiva sobre els "morenos", terme que servia per designar grups organitzats d'aficionats al futbol violents durant els anys 1970:

Posteriormente hubo presidentes o directivos que “organizaron” su propia guardia personal, es decir, tener a un grupo de socios que les diera un apoyo constante y que hicieran callar cualquier critica hacia ellos, con toda clase de métodos, principalmente amenazas e insultos. Y como el apelativo de "Morenos" era sinonimo de grupo organizado de violento, tambien se empezó a llamar "los Morenos de tal" o los "Morenos de cual", a la gente protectora de un presidente o directivo.

[...]

Pero el grupo de “morenos” mas famoso fue el de Jose Luis Nuñez (presidente entre 1978 y 2000), sobretodo en sus primeros años como presidente. Los Morenos de Nuñez, se dedicaban a 'limpiar de indeseables' los aledaños del palco para que el presi no tuviera problemas, ni abucheos, ni pitos ante la actitud complaciente de los servicios de seguridad del club en aquella época. También mantuvieron una actitud desafiante hacia los periodistas críticos con Nuñez. Algunos componentes de los “morenos” de Nuñez, parece ser que se involucraron en la creación de los Boixos Nois, grupo que posteriormente también actuó de “guardia pretoriana” de Nuñez y Gaspart en muchas ocasiones, dedicados a reventar las acciones de la oposición por medios violentos en la mayoría de casos.

CBA posa el toc existencial:

Hoy día, si llego al Nou Camp con tiempo y me paseo por los exteriores de la tribuna todavía veo algun Moreno, mayor, envejecido y quejándose de todo y !! que cosas !! a los Boixos, Laporta los ha echado del Nou Camp.

Sandro Rosell: el mal menor

Resum del debat a Catalunya Ràdio:

Per una banda, Jaume Ferrer i Marc Ingla sembla que defensen exactament el mateix. Volen convertir el club en una espècie de Companyia de les Índies Orientals. En particular, Ingla parla d'obrir ambaixades a Moscou i Dubai, segons diu, per aconseguir "contractes comercials". La naturalesa, objecte o finalitat d'aquests contractes no l'ha revelat. Ferrer coincideix en tot amb Ingla, però sembla que es situa fins i tot a un nivell més delirant. Cal destacar l'obcecació d'Ingla amb Sandro Rosell, a qui ataca a qualsevol oportunitat amb arguments francament demagògics.

Per altra banda, Agustí Benedito fa un discurs oposat al de Ferrer i Ingla, però es manté nebulós a l'hora de fer propostes. Cada cop que concreta alguna cosa, queda en evidència que té idees bastant estúpides, si bé inofensives. Sandro Rosell, també es manifesta oposat al projecte de Ferrer i Ingla, i dóna algunes idees (poques) que no són del tot dolentes, tals com regular l'admissió de socis per tal d'evitar que el club caigui en mans d'una potència estrangera. Tant Benedito com Rossell es mostren reticents a l'hora de donar detalls, amb excuses inversemblants.

La impressió general és que el candidat Rossell és qui, a simple vista, té menys potencial per fer destrosses.

Qui rescata el rescatador?

David P. Goldman, a l'Asia Times:

In September 2008, when the banking system was about to fail due to the collapse of its investments in US mortgages and similar things, governments bailed out the banks. But who bailed out the governments who bailed out the banks? The banks bailed them out, by buying their paper. That is why banks that hold large amounts of weaker sovereign paper may go bankrupt all over again. The stronger governments therefore will support the weaker governments. But there is a limit to how long the charade can continue.

Goldman s'equivoca en aquest últim punt. No hi ha cap motiu pel qual la xarada no es pugui perpetuar indefinidament. Avui en dia, les tècniques d'enginyeria financera i comptabilitat creativa s'han sofisticat enormement. El que es tracta és que el sector públic i el sector bancari facin fallida successivament (però mai al mateix temps) amb el benentès que un sempre rescatarà l'altre. D'aquesta manera es crea un flux ininterromput de diner que es va movent d'una banda a una altra, amb el qual es finança un dèficit públic encaminat a reactivar la demanda agregada i que tard o d'hora dóna pas a una nova fase expansiva del cicle econòmic. De fet, la idea és tan simple i brillant que sembla mentida que no se li hagi acudit a ningú encara.