El resultats econòmics del Real Madrid

Un tal Gurus Hucky analitza comptablement el resultat de la política de Florentino Pérez en el Real Madrid. El que fa, bàsicament, és agafar el resultat econòmic abans d'impostos, amortitzacions i pagament interessos, valor al qual sostreu les inversions netes (la diferència entre la inversió i la desinversió). La idea és que en un club de futbol on les inversions bàsicament corresponen a adquisicions de jugadors, aquestes s'han de considerar un cost d'operació com qualsevol altre. La conclusió a què arriba Hucky és que entre 2000 i 2009 el Real Madrit ha generat unes pèrdues d'uns 700 milions d'euros. Segons Hucky, aquest forat l'han tapat amb una operació immobiliària que va reportar uns ingressos extraordinaris de 500 milions, i amb un augment del deute net d'uns 200 milions.

Take Ivy reeditat

A Amazon.com cotitza a $16.47. Mentrestant, encara ofereixen exemplars de segona mà per $64.25. Per altra la banda, hi ha la versió feta d'electrons 100% reciclables.

La retòrica del catedràtic

El catedràtic De Carreras elucubra sobre el concepte de nació a La Vanguàrdia. Segons De Carreras, hi ha dos conceptes de nació molt diferents:

En sentido jurídico la nación es un conjunto de personas radicadas en un territorio y reguladas por una ley común que les garantiza los mismos derechos básicos. El vínculo que une a estas personas es, por tanto, la ley que asegura su igual libertad. En esta nación, en el conjunto de sus ciudadanos, reside la soberanía, el poder constituyente que crea y reforma una Constitución.

En canvi, la nació en el sentit cultural del terme és molt diferent, segons diu:

También se trata de un conjunto de personas, pero el vínculo que les une no es jurídico, no es una ley, sino que está basado en los sentimientos que les suscitan.

Estudiem els arguments del Catedràtic. De Carreras defineix la seva "nació jurídica" com un conjunt de persones que viuen en un territori i que estan sotmesos a una lleis comunes. A part, resulta que aquest conjunt de persones tenen un "poder constituent", que els permet crear i reformar una constitució.

D'entrada, ens hem de preguntar quina utilitat té, o quin objectiu persegueix, introduir un concepte nou com és el concepte de "nació jurídica", quan ja hi ha un concepte existent que correspon exactament a aquesta idea: el concepte de ciutadans d'un estat. Els ciutadans d'un estat són un conjunt de persones que democràticament decideixen constituir-se en estat, és a dir, un conjunt de persones que tenen "poder constituent" i decideixen exercir-lo. La idea de la "nació jurídica", per tant, és una idea redundant.

La "nació cultural" és el terme amb què el Catedràtic es refereix a allò que la resta de la gent coneix simplement com a nació, és a dir, un conjunt de persones que comparteixen una identitat col·lectiva.

Què pretén, el catedràtic De Carreras amb aquests laberints semàntics? És molt senzill. El que pretén és crear la il·lusió que hi ha dues categories de nacions: unes nacions que són "primitives", basades en una "identitat col·lectiva" (que com tothom sap és un "instint primari"), i unes altres nacions que són "racionals", "il·lustrades", basades en la llei. El Catedràtic diu que la "nació jurídica" té un "poder constituent". Ara bé, si la "nació jurídica" té un poder constituent, significa que aquesta "nació" és anterior a la constitució de l'estat, i per tant també és anterior a la llei. Això implica, entre altres coses, que aquest "poder constituent" no es deriva de cap legalitat establerta, és a dir que és un "poder" estrictament de facto, i evidentment que la suposada nació jurídica tampoc té l'origen en la llei. En altres paraules, la nació jurídica del Catedràtic, resulta que no té res de jurídica. És merament un nació. La nació jurídica no és res més que un artefacte retòric que el Catedràtic s'ha tret de la màniga, i que és equivalent a crear dues categories de persones: unes que tenen dret a constituir-se en estat, i unes altres que no. Si el tal De Carreras fos mínimament honest, m'imagino que hauria començat per aquí.

Stallman irromp en el Congrés Mundial d'Informàtica

El president de la Free Software Foundation ha orquestrat una protesta silenciosa durant la intervenció de l'Oficina de Patents Europea, que segons Stallman, està intentant pressionar el govern australià amb l'objectiu que aquest reconegui les patents de programari.

Quin interès té la OPE en la política australiana, ho desconec. He de suposar que deuen tenir alguna mena d'acord amb algunes empreses. Típicament les mega-empreses volen patents de programari, perquè aquestes mega-empreses tenen la major part de patents en qualsevol camp, i podem estar segurs que si Austràlia legalitza les patents de programari, pràcticament la totalitat de les patents estaran en mans d'empreses estrangeres que llavors tindran l'oportunitat de demandar els australians que cometin el terrible error d'escriure qualsevol programa informàtic.

Intenten que sembli que hi ha uns experts de veritat i que ens hem de creure el que diuen. Però seria un error terrible si Austràlia es deixa seduir per aquesta operació del lobby pro-patents. No existeix cap problema que requereixi una solució com les patents de programari. Sense patents de programari, si vols escriure un programa ho pots fer, després em pots donar una còpia a mi, o vendre'm una còpia a mi, i cap de nosaltres serà demandat per l'IBM, Microsoft o qualsevol empresa de patents, empreses que es dediquen a col·leccionar patents amb l'únic objectiu d'amenaçar i demandar la gent.

El video de l'entrevista es pot trobar a IT News.

Els matxets enverinats de les Filipines

Aquest video de la BBC 3 documenta el procés de producció de matxets enverinats a les illes Filipines. El "Gran Tuhón" Leo Gaje Júnior explica a les càmares els secrets de l'elaboració del verí i com aquest es fixa a la fulla del matxet utilitzant un mètode autènticament sorprenent. Els comentaris de la veu en off no podrien ser més sarcàstics.

L'argument de Blaise Pascal

El filòsof Blaise Pascal planteja el tema de la creença en l'existència de déu en purs termes matemàtics. Segons Pascal, ni l'existència ni la no-existència de déu es poden demostrar racionalment, per tant es redueix a un problema d'incertesa matemàtica.

Les opcions són creure que déu existeix o creure que déu no existeix. El resultat de creure que déu existeix és un guany infinit (la felicitat eterna), si la creença és correcta. En canvi, si la creença és incorrecta el cost només és finit. Per altra banda, el resultat de creure que déu no existeix, si la creença és errònia té un cost infinit (el patiment etern), mentre que si la creença és correcta el guany és finit.

Per tant, si la probabilitat que déu existeixi és més gran que zero (per definició ho és, si considerem que la no-existència de déu no es pot demostrar), l'esperança matemàtica del resultat de creure en déu és un nombre més gran que zero multiplicat per infinit, menys un nombre més gran que zero multiplicat per un nombre finit, és a dir infinit. En canvi, l'esperança matemàtica del resultat de creure que déu no existeix és menys infinit. Per tant, és obvi que la decisió racional és creure que déu existeix.

Desconec a qui pretenia enganyar el tal Pascal, però hem de reconèixer que el seu argument és bastant convincent i pot ser utilitzat "mutatis mutandi" per defensar pràcticament qualsevol cosa. Per exemple, si considerem que l'escalfament global pot tenir un cost potencialment infinit (e.g. l'extinció de la raça humana), llavors és racional fer tot el que sigui necessari per aturar l'escalfament global encara que la probabilitat d'aconseguir-ho sigui molt baixa i el cost molt alt, i és irracional no fer-ho.

És clar que en el cas de l'existència de déu l'argument és una fal·làcia perquè la probabilitat que déu existeixi es pot determinar i és exactament zero, un fet que el tal Pascal sembla que ignorava completament.